La possibilitat que Joan Laporta i la seva nova junta emprenguin una acció de responsabilitat contra l’anterior directiva, presidida per Josep Maria Bartomeu, ha quedat del tot descartada malgrat l’aparell escènic i mediàtic desplegat per a mantenir aquest discurs de càstig, amenaça i ombra permanent en el qual s’ha instal·lat des de la seva arribada a la llotja.
Finalment, en l’assemblea del diumenge passat el mateix president va haver de demanar l’aprovació dels comptes de Bartomeu, deixant molt clar que estaven correctament presentades, sense dubtes ni incerteses, i ratificades pels auditors.
Joan Laporta va haver d’esforçar-se per a calmar l’excitació i agressivitat d’un determinat sector de l’assemblea i del malestar general dels socis, ja que el seu aparell de propaganda, extralimitat des de l’any passat, havia creat un estat d’opinió segurament excessiu, de risc a l’hora d’aprovar aquests números del passat.
Podia haver passat, a conseqüència d’aquest escenari tan electoralista àmpliament estès contra Bartomeu, que els compromissaris no estiguessin disposats a aprovar els seus resultats econòmics. Sobretot, per aquestes filtracions i informacions que des del club s’han anat alimentant de sospites d’irregularitats amb un possible rerefons il·lícit de la gestió. Una tàctica, ara com ara, basada en insinuacions i especulacions.
La no aprovació dels comptes hauria estat una negligència per part seva. Com va ocórrer en 2010 amb els comptes presentats per Joan Oliver i Xavier Sala Martín, indocumentats, la directiva entrant els va reformular sobre la base dels informes de l’auditoria i van ser els presentats davant els socis amb unes pèrdues superiors als 80 milions d’euros i de gairebé 50 durant el mandat. L’excusa de Laporta de demanar la seva aprovació perquè així el club no embarrancava o perquè era el més pràctic era simplement això, una invenció i un posat per a aquesta pel·lícula en la qual Bartomeu és el dimoni.
Sent cert, d’altra banda, que l’estrès de l’economia blaugrana resulta extrem i més que delicat a conseqüència del pes de les despeses, especialment la massa salarial, també resulta evident la indiscutible validesa de l’auditoria.
Arribat el moment, per tant, Laporta va deixar molt clar que els comptes havien passat l’examen de l’auditor i que reflectien fefaentment l’estat econòmic i financer del club a 30 de juny del 2020 quan es va tancar l’exercici i, finalment, també el mandat després de la dimissió posterior de la directiva a l’octubre del 2020. Aquesta liquidació presentava pèrdues de 97,3 milions d’euros atribuïbles a la caiguda dels ingressos des de març del 2020 amb unes entrades finals de 855 milions i unes despeses de 952 milions.
Amb aquestes pèrdues, no imputables en una presumpta acció de responsabilitat exculpada per un decret del Govern espanyol, el mandat de Bartomeu, continuista del de Sandro Rosell, es va tancar igualment amb un patrimoni net augmentat de 200 milions. Va quedar descartat per tan qualsevol iniciativa de la junta de Laporta en la línia d’exigir cap responsabilitat.
Encara que el discurs de Joan Laporta va ser el d’aclarir que aquesta llum verda no dispensava a Josep Maria Bartomeu i a la seva junta de ser objecte de les demandes i les querelles que es poguessin interposar en el supòsit de detectar-se irregularitats, a efectes patrimonials del FC Barcelona no hi ha cap dubte sobre la netedat i tancament d’aquests comptes de la temporada 2019-20. Tant és així que la mateixa junta de Laporta seria còmplice i responsable si es demostressin que hi havia motius per a modificar-les i s’hagués inhibit.
Una altra cosa és que Josep Maria Bartomeu, com era el seu desig, hagués pogut tancar l’exercici 2020-21 seguint el pla traçat d’haver convocat les eleccions a la presidència el 21 de març de 2021, la qual cosa hauria tingut dues conseqüències ben diferents. La primera, que la liquidació de la temporada actual, amb centenars de milions de pèrdues, recauria en l’administració de Bartomeu i la segona, que el nou president hauria pres possessió el dia 1 de juliol pròxim sense aquesta càrrega a motxilla.
Les presses per fer fora a Bartomeu a qualsevol preu les ha de pagar ara l’administració de Joan Laporta, això sí traient foc per la boca en contra del seu antecessor en el càrrec. Tant que el seu vicepresident econòmic, Eduard Romeu, potser està posant a la seva pròpia junta en perill tractant de demostrar que la catàstrofe actual és culpa de Bartomeu i no de la covid. Si ho arriba a demostrar o si ho pretén demostrar davant l’LFP pot ser que llavors no puguin alliberar-se aquestes pèrdues d’una possible acció de responsabilitat en el seu moment. Eduard Romeu haurà d’aclarir-se.
L’assemblea, per tant, només va ser una pantomima per tirar endavant una ampliació del límit estatutari del crèdit i poder demanar un préstec de 525 milions a Goldman Sachs que, molt probablement, la meitat s’acabarà gastant en renovar Messi o fitxar qui sap si a més jugadors com Keirrison o Ibrahimovic complint així Joan Laporta la seva promesa de “tornar-ho a fer”. En l’assemblea, per descomptat, no va donar massa explicacions, cap de clara ni precisa, sobre el destí d’aquests diners ni tampoc va anticipar els comptes de la temporada 2021-20 per a justificar aquest augment del deute a uns límits extrems. L’opacitat pròpia del seu estil de gestió no ha fet més que començar.
