Els diumenges acostumo a comprar el diari encara. Coses de gent gran, que avui li toca que li posin la segona dosi de la vacuna Astra Zeneca. M’emporto el diari al recinte de la Fira de Montjuïc i pel camí vaig llegint-lo. És farcit de notícies on predomina la insolidaritat humana. Veig que al govern de Dinamarca els fan nosa els migrants i volen expulsar-ne com més, millor. Sobretot els sirians. Els diuen que el seu país és segur. Seguríssim! A Mohamed Alderi, que té 56 anys, li han revocat el permís de residència i li han dit que ha de tornar a Síria el 5 de juliol. “Si em fan tornar, en dues setmanes sóc mort o detingut”, ha dit. El govern danès també vol reenviar els sol·licitants d’asil a d’altres països fora de la Unió Europea, probablement a l’Àfrica. De bojos. De bojos insolidaris.
De Dinamarca se n’ha parlat aquests dies perquè Christian Eriksen, jugador de la seva selecció de futbol va tenir un atac de cor durant un partit de l’Eurocopa i va caure a plom a la gespa de l’estadi. Sortosament i quasi miraculosament el van tornar a la vida després que el seu cor hagués deixat de funcionar. D’això se n’ha parlat molt i no em sembla malament. Sí que m’ho sembla que de les mesures del govern d’aquest país contra els migrants i els sol·licitants d’asil se’n parli tan poc.
El diari també recull les reaccions despectives de determinades persones i col·lectius a la concessió d’indults als dirigents polítics i socials condemnats arran del procés i la declaració d’independència. Reaccions que venen tant de la dreta espanyola com de l’independentisme català. Per uns, és una baixada de pantalons del govern de Pedro Sánchez per continuar al càrrec gràcies als vots dels diputats independentistes al Congrés. Pels altres, un intent de fer perdre força al moviment separatista. Uns i altres convoquen manifestacions per protestar contra els indults. No ho fan junts, però. Seria com per veure-ho.
El que sí que he vist ha estat el funcionament perfecte del procés de vacunació a la Fira de Monjtuïc. Des de la convocatòria a través de missatges al mòbil, amb recordatoris inclosos, fins al ritme de la vacunació, la claredat de les indicacions dins i fora del recinte passant pel tracte exquisit del personal de seguretat, logístic i sanitari que m’ha atès. L’administració pública està per això, per donar confiança i esperança a la ciutadania. Compartint l’experiència amb tanta gent de la meva quinta –de 60 a 69 anys- m’he sentit ben tractat i formant part d’un col·lectiu que ha d’avançar ajudant-se els uns als altres. I pot fer-ho.
I ara a esperar els efectes secundaris!
