Colòmbia

Seguint les pautes habituals de la informació internacional a casa nostra, de cop i volta hem descobert que Colòmbia existeix. Ho hem fet perquè, arran de les protestes populars contra una reforma tributària, el govern d’Iván Duque va optar per respondre amb una repressió brutal, que va causar més de cinquanta mort i vulneracions dels drets humans més bàsics, amb tortures, violacions i desaparicions. Molts periodistes que pretenien informar a peu de carrer i sense arrenglerar-se acríticament amb la versió oficial dels fets han estat amenaçats o agredits.

A Barcelona hi ha més de 15.000 colombians empadronats. A L’Hospitalet, uns 3.500.  Hi ha colombians vivint a quasi un centenar de poblacions catalanes.  Les ciutats on n’hi ha més, després de Barcelona i L’Hospitalet, són, per aquest ordre, Terrassa, Sabadell, Badalona, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Vic, Mataró, Rubí, Castelldefels i Manresa. No és estrany, doncs, que molts coneguem persones d’origen colombià que viuen entre nosaltres.

Jo en conec uns quants i aquests dies els han viscut amb molt de neguit. Especialment els que tenien familiars a Cali, la ciutat on més violenta ha estat la repressió policial i militar. I civil, perquè un dels fets més injustificables d’aquesta repressió és que persones vestides de carrer han disparat contra els manifestants, com nombrosos vídeos han deixat al descobert. No s’ha detingut a cap d’aquestes persones.

A Colòmbia la pau ha estat l’excepció durant molts anys. El procés de pau amb la guerrilla de les FARC va ser llarg i costós. Es va tancar malgrat que la població, en referèndum, no va segellar-lo com esperava l’aleshores president Juan Manuel Santos. El seu predecessor, Álvaro Uribe, va fer i continua fent tot el possible perquè aquell procés fracassi. Uribe està, precisament, darrere de Duque en la seva aposta per la repressió violenta de les protestes i mobilitzacions populars.

En els darrers cinc anys, més de 900 líders socials i defensors dels drets humans han estat assassinats a Colòmbia. Des de fora del país s’ha viscut aquesta tragèdia com si no existís. Contrasta aquest grau extrem de violència amb la forma de ser i parlar dels colombians que conec. Milers d’ells s’han manifestat aquestes darreres setmanes a les nostres ciutats. “Una mañana he despertado… y Duque, ciao, Duque, ciao, ciao, ciao”, era un dels eslògans més cridats.

Potser que nosaltres també ens despertem i donem la mà i el suport que calgui als colombians que volen un país en pau i just.