«Una pàtria és una vivència personal d’un paisatge»

Entrevista a Ramon Fontserè

Ramon Fontserè

Actor i ànima d’Els Joglars, apassionat del seu ofici. Entre les seves obres figuren Los virtuosos de Fontainebleau i Bye, bye Beethoven. Ha escrit l’assaig en forma de diari Tres peus al gat. Diari d’un autor (Edicions 62, 2001; Muchnick Editores, 2002). Ha rebut importants premis teatrals, entre els quals el Premi Nacional de Teatre de l’any 2000.

 

Què té el Señor Ruiseñor (Santiago Rusiñol) per convertir-se en el títol i el referent d’aquesta obra d’Els Joglars?

Per tota la seva vida, el seu esperit. Jo crec que seria un tipus amb qui m’agradaria parlar, prendre alguna cosa amb ell, ser del seu cercle. I, sobretot, perquè era un home molt artista, molt dotat, a qui tot li resultava fàcil. També tenia una visió sarcàstica, escèptica. Aquesta gent agrada perquè són els que toquen de peus a terra, els que no s’enganyen, perquè tenen una visió molt autèntica, molt real, del seu pas per aquesta vida. Però, al mateix temps, són capaços de muntar-s’ho bé, de gaudir de la vida sexual, de la bellesa, de l’art, dels petits plaers… passejar. Allò d’agafar un carro i passejar-se per Catalunya, parant-se a pintar, a caçar, a ballar, anant pels pobles…, com feia Rusiñol, és molt divertit. Aquesta vida lliure… Va tenir la sort de ser fill de la burgesia i poder-s’ho permetre. Podria haver-s’ho muntat d’una altra manera, però ho va fer d’aquesta manera fantàstica. Tenia també, i jo coincideixo amb ell, aquesta necessitat d’apartar-se del món. Tenia trams de malenconia i necessitava apartar-se, sol, amb si mateix. Després tornava al contacte social, amb els amics, les tertúlies… Era brillant, enginyós, divertit… Es considerava un pelegrí, un viatger del món. Li agradava molt El cor dels pelegrins, de Tannhäuser. I va morir al peu del canó; a Aranjuez, pintant fins a l’últim moment. Aquesta passió per l’art, per la pintura, també m’agrada molt… Persones apassionades que gaudeixen amb el que fan.

Santiago Rusiñol és molt de la seva època, o en transcendeix per les seves característiques especials?

Ell neix el 1861, el moment més important de l’expansió econòmica de la burgesia, en una Barcelona convulsa, però en gran expansió Els seus pares moren joves i el seu avi, liberal, el tenia destinat a ser l’hereu del negoci tèxtil. Comença a dibuixar d’amagat, i quan l’avi mor, escull l’art. Estava destinat a ser un burgès, en aquella època daurada. Igual que Ramon Casas, també fill de la burgesia. Uns bales perdudes per a les seves famílies, perquè no es dediquen als negocis dels seus pares, sinó que, amb la seva tossuderia (això també m’agrada molt) comencen a enfrontar-se, com la gent del teatre, al seu propi entorn familiar. Rusiñol va morir el 1931, quan s’acabava d’instaurar la Segona República espanyola. Però a ell la política no li interessava. “Com es pot parlar de política havent-hi un cel tan blau”, deia. Anava a la tertúlia dels monàrquics, passava per davant de la dels republicans, i s’hi afegia. El que importava era anar a dormir tard, parlar… Era la vida del bohemi, del gos sense collar, però amb un gran sentit comú. Era un home molt assenyat, segurament perquè tenia sentit de l’humor. Això que descriu tan bé Ferran Toutain, amb exponents com El Quixot, Rabelais…

En aquest sentit, Santiago Rusiñol es pot considerar com un personatge del romanticisme?

Pot tenir una part d’això, però era algú més aviat escèptic. El somriure de Rusiñol és sempre una mica amarg. Crec que devia ser poc partidari de romanticismes. Era molt conscient de les contingències de la vida. En la seva època de bohemi va conèixer la misèria, encara que tenia diners. S’havia imbuït de la vida dura al París dels artistes. El fred, la gana, haver-ho de compartir gairebé tot… Després va pintar Mallorca, el sol, però va conèixer altres realitats.

Hi ha una vena catalana que dona personatges com Santiago Rusiñol?

Rusiñol era molt amic de Zuloaga, que era un enamorat d’El Greco. Quan Rusiñol va comprar Les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent, els dos quadres d’El Greco, es va excitar tant que ho va celebrar trencant gerros, i si algú no reconeixia que eren excel·lents era capaç d’enfrontar-s’hi a hòsties. En aquest mateix espai han coincidit Pla i Dalí, un a dalt i un altre a baix, a l’Empordà. Són gent molt lúcida, assenyada i valenta perquè són capaços de passar per aquesta vida fent el que els agrada i de manera confortable. Són genials. Però també són producte molt de la terra. Gent que encara pots trobar, sobretot al món rural. Aquesta cosa sorneguera. A Catalunya, sobretot a l’època de Rusiñol i també a la de Pla, hi havia uns humoristes fantàstics, enginyosos. El món de les tertúlies, dels ateneus, va produir personatges molt interessants i divertits.

L’antítesi d’això, on cal buscar-la, al campanar, el carlisme, Montserrat…?

Aquesta cosa catalana obtusa. Ells van trencar amb moltes coses, van ser font de molts escàndols. Hi havia una beateria dominant, però potser era més identificable. Ara, amb les xarxes socials, costa saber per on van els trets. Quan arriben els Grecos a Sitges, amb Zuloaga, fan unes festes que riute de les gales d’Eurovisió i dels botellons. És una cosa extraordinària. Amb la Guàrdia Municipal a cavall. Els van a buscar a l’estació. Els escorten. Una ballarina de l’època, amb vels. Allò connecta amb Amadeu Vives, Morera, Falla, Granados, Pardo Bazán, Guimerà… Hi havia un personal molt potent. És una època brillant d’artistes.

Més enllà de la política, quins cercles o persones freqüentava Rusiñol?

Aquesta cosa tolerant, oberta, va fer que Santiago Rusiñol fos molt amic d’Unamuno. Una espècie d’antítesi. Rusiñol on anava triomfava. Era molt simpàtic i guapo, com Dalí. Rusiñol es relaciona amb Albéniz, amb Clarasó, Utrillo, Satie… Es relacionava a Europa. Amb la Primera Guerra Mundial va quedar destrossat perquè estimava molt França… Encara que també era molt flegmàtic. Va visitar el front d’Itàlia, i quan el van advertir que anés amb compte amb les bales, va respondre: “Tranquils; com que anem vestits de paisà no ens passarà res”. Té un llibre, Màximes i mals pensaments, que és un resum de la seva vida.

Rusiñol, ara? Oblidat, mal vist, marginat, com altres que no encaixen en el cànon dominant?

Si, bastant. Per això els honors els hi intentem fer nosaltres. Rusiñol no és només desconegut a Catalunya, que també, sinó a la resta d’Espanya. Hi ha exposicions de Rusiñol, però es coneixen més, per exemple, Sorolla o Ramon Casas. És freqüent trobar gent a qui li sona Rusiñol com a pintor, però en cap cas com a autor d’obres de teatre, per exemple. Però, és clar, si no estàs en el mainstream… Pla deu haver estat segurament el millor prosista en llengua catalana, però no és sant de la devoció d’alguns. I així ens va. Jordi Pujol i el pujolisme tenen molt a veure amb tot això. Sóc del “règim del 78”, com en diuen ara. Quan Tarradellas va arribar a Barcelona (aleshores, als catalans, en lloc de dir-nos “jordis” o “polacos” ens deien “tarradellas”), va dir “ciutadans de Catalunya”, no “catalans de Catalunya”, perquè ja entenia la realitat plural de Catalunya. Després venir el pujolisme, i fins aquí hem arribat. Així, la gent que no és sant de la devoció de les subvencions marcades pel nacionalisme, encara que sigui perquè es consideren crítics, o els que tenen punts de vista diferents, encara que siguin molt interessants, no compten.

La identitat, unívoca, lineal, construïda…, tan à la mode en la Catalunya dels nostres dies, és part important del patriotisme entès com “l’últim refugi d’un canalla”, en una frase de Samuel Johnson?

Tots els pobles, totes les nacions són compostes. L’últim que va crear la puresa i que va fundar una doctrina i un partit polític va ser Hitler. I és lògic que siguin compostes. És així i sempre ha estat així. Dins d’unes lleis, d’unes normes. No n’hi ha cap que sigui d’una sola peça. Per mi, una pàtria és una vivència personal d’un paisatge. M’agrada on visc. Veure el paisatge és molt important. Em llevo i puc veure una bellesa de la qual gaudeixo. Amb això en tinc prou com a ciutadà, que em considero amb les característiques cíviques de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Hi ha alguna cosa molt important en el que és proper, però també en el que és llunyà, universal…

Això deia Dalí quan afirmava que el que és ultralocal és el més universal. Una cosa que, en qualsevol cas, ho deia a París o Nova York. Més o menys, tots fem el mateix. En el meu cas, teatre. Una cosa que m’agrada molt, perquè és una cosa que neix i mor cada dia. És com el foc. Aquesta cosa ritual, que es recrea cada dia. Una cosa que no tenen el cinema i la televisió, que també tenen mèrit, i el seu treball. L’ambient que es crea a l’escenari no és sempre el mateix. Hi ha dies que són magnífics.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

1 comentari a “«Una pàtria és una vivència personal d’un paisatge»”

Deixa un comentari

Notícies més llegides