«Els Verds han de fer valer la fraternitat, l’empatia i la compassió»

Professor d’Història Contemporània i Món Actual a la Universitat de Barcelona. Militant comunista de llarga trajectòria, va ser alcalde de Montblanc els anys 90. Entre altres llibres, ha escrit La veu del PSUC. Josep Solé Barberà, advocat (L’Avenç).

Circulen informacions que apunten a la possibilitat que els Verds governin a Alemanya. Responen a alguna hipòtesi realista?

Amb les enquestes actuals, no només és possible, sinó probable. En alguns lander ja estan governant, fins i tot des de la presidència. Ja s’està discutint no solament que puguin estar al Govern, sinó que arribin a presidir la Cancelleria. Així, podríem passar d’una presidenta conservadora a una altra de verda. El partit semàfor dins la coalició de Govern, fins ara liberal o socialdemòcrata, podrien ser els Verds. Per què, això? Perquè si fa deu o dotze anys la resposta a la crisi va ser l’austeritat i l’augment de les desigualtats socials, en aquests moments Alemanya i la mateixa Merkel han reconegut l’error. Estem intentant sortir de la pandèmia amb polítiques keynesianes (intervenció de l’Estat i projectes verds, de transició energètica), de manera que s’està posant la catifa al programa verd.

Cal interpretar bona part de l’èxit dels Verds en clau aglutinadora, més enllà del paràmetre clàssic esquerra-dreta?

Cal recordar que els Verds alemanys, com bona part de la població d’Alemanya, són centristes. En broma, de manera no pejorativa, es diu que els del sud som síndries (verds per fora i vermells per dins) i els ells melons; també verds per fora, però blancs per dins. Els Verds estan sumant vots procedents de la democràcia cristiana i dels socialistes. Així mateix, hi compta molt el factor generacional. Els candidats socialdemòcrates i conservadors són gent gran. Annalena Baerbock, líder dels Verds, té 40 anys i molta energia. Així doncs, al setembre podríem tenir un govern amb presència dels Verds, fins i tot amb una cancellera verda.

Aquesta transversalitat és una tendència que sembla que es vol obrir pas també en altres àmbits, com el federalisme?

Els Verds neixen en plena Guerra Freda, en una República Federal Alemanya on els comunistes són il·legals. És una situació de bloqueig, de la qual és un bon exemple la Große Koalition entre uns partits allunyats de nous problemes i preocupacions, com la qüestió nuclear, el pacifisme i els temes mediambientals i feministes. D’aquí sorgeixen Petra Kelly, i la seva parella, l’exgeneral Gert Bastian. Llavors, se citava els Verds i molts pensàvem en l’hort de casa. No era això. Nosaltres, els del PSUC, al final dels 70 a Catalunya comencem a involucrar-nos en el tema antinuclear, i descobrim que compartim moltes coses amb ells. Els Verds alemanys van anar evolucionant, governant i incorporant gent molt més transversal, que se situa en la centralitat política i, en conseqüència, oberta a aliances.

França, nuclearitzada i que tenia l’originalitat de comptar amb un partit de caçadors, tradicional i euroescèptic, està protagonitzant un canvi espectacular en el moviment verd…

No s’ha de confondre el que es diu el Partit Verd amb altres moviments o partits de l’establishment, com els caçadors, molt més conservacionistes i de passat. El Partit Verd, més enllà de la seva sensibilitat pel tema mediambiental, no és una formació antiprogrés i defensor a ultrança, per exemple, del paisatge. El Partit Verd francès és un partit europeu, i això vol dir que opera al costat de partits d’altres països, de manera similar a com ho feia la Internacional Comunista. I això és rellevant perquè es reflecteix en les votacions del Parlament Europeu, on el grup més cohesionat és el dels Verds. Se segueixen fent eleccions al Parlament Europeu en clau nacional, i després es veu que els parlamentaris voten el que volen. El que per a molts de la nostra generació era la lluita contra el capitalisme, per als Verds l’element nuclear és el canvi climàtic. Aquesta és la prioritat, però entenem que pot haver-hi molta gent situada en altres eixos ideològics, dreta-esquerra, per exemple, amb qui es pot pactar. És aquí on els Verds se situen en aquesta centralitat, que no centre, de la política. I això es va reflectir en el magnífic resultat de les últimes eleccions municipals i regionals franceses. Abans, a l’àrea de París, amb Cohn-Bendit al capdavant, els Verds ja tenien un 16%.

I aquí, a Espanya, per què la sensibilitat mediambiental no es tradueix en expressions polítiques més vigoroses?

L’origen dels grups ecologistes que s’han presentat a les eleccions en els últims 30 anys o està vinculat al conservacionisme o a moviments molt concrets, com per exemple els antinuclears. L’únic partit que compartia un cert perfil amb els Verds europeus era Iniciativa per Catalunya-Verds, que va tenir representació en institucions, alcaldies, diputats… Una organització que ve d’un cert comunisme i amb una presència important en el món sindical, que, des de finals dels 90, políticament aposta pel Partit Verd Europeu, que va contribuir a crear. A la resta d’Espanya, s’ha intentat amb Uralde i Podem, i Inés Sabanés, amb Errejón, ho estan intentant. Els que ara es diuen Verdes Equo ja no vénen d’una tradició conservacionista. Sabanés procedeix d’Esquerra Unida. Ara tothom s’hi apuntarà a això. Avui la política està en les coordenades europees. Una cosa que pot triomfar a Alemanya no pot estar fora del focus a Espanya.

La covid està contribuint, d’alguna manera, a prendre consciència i involucrar-se en les causes mediambientals?

Hi ha moltes lectures, però la pandèmia ha dit que això és una cosa universal, i hem de cooperar. Aquesta és la paraula d’ordre. I la UE, que fa deu anys va agafar pel coll Tsipras, sembla que ha començat a entendre-ho i s’ha decidit gastar. A més, cal tenir en compte que els fons europeus aniran en bona mesura al canvi climàtic, com a vector decisiu de la reconversió econòmica i del model productiu. És a dir, es prioritzarà la despesa no en grans infraestructures, com es va fer en els anys daurats de la Unió, sinó en altres coses. Al programa de gestió dels fons europeus que Espanya ha enviat a Brussel·les es diu que hi haurà una disminució del 23% en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Els alemanys han establert un 50%, i al Parlament Europeu la mateixa representació alemanya diu que és poc. Fa uns anys, ningú pensava a posar-se plaques solars al sostre de les cases o als terrats comunitaris, i ara s’ha disparat la demanda.

El moviment Fridays for Future, de Greta Thunberg, va ser una sacsejada. On es troba en aquest moment?

Anant a les conseqüències, més que a l’origen i a la persona, les vagues dels divendres, protagonitzades pels estudiants de secundària, recordaven els moviments del 68 i similars. La conseqüència principal de l’acció de Thunberg és que els adolescents s’estan socialitzant i polititzant amb la qüestió del canvi climàtic. Això és el més important. Aquesta gent és la que votarà molt aviat i la que convencerà els seus avis i els seus pares.

El canvi climàtic resumeix, diguem-ne, els problemes mediambientals que, en qualsevol cas, s’estenen a moltes altres qüestions…

El canvi climàtic no només fa referència a la qüestió energètica, sinó també al model productiu i de consum. Tot va lligat, encara que cal estar atents perquè ningú es quedi enrere i pagui les conseqüències de les reconversions productives que hi haurà. En l’àmbit del consum, per exemple, hem d’explicar que no podem seguir consumint les mateixes proporcions de carn. Més enllà dels vegans, és una cosa bàsica. La ramaderia consumeix el 70% de l’aigua al Planeta. I no podem contemplar tercers països com els nostres abocadors.

Els humans, d’alguna manera, estem començant a abandonar la ‘prehistòria’, entesa com a pulsió depredadora, per entrar en una fase històrica més previsible, ordenada, racional… dels recursos?

Fa un segle érem 1.900 milions d’habitants a la Terra, i ara en som 7.000, amb una mobilitat espectacular. El món és com és i no tenim planeta B. Tant si volem com si no, les coses hauran de canviar si no volem que el món es faci invivible. Els Verds, en fi, han de fer valer la fraternitat, l’empatia i, diguem-ne, la compassió. Hem de ser optimistes, tenim un demà diferent i millor per a tots, però ho farem amb valors.