L’emergència climàtica a Catalunya

Amb aquest títol –i el subtítol de Revolució o col·lapse-, el veterà periodista, consultor ambiental i escriptor ecologista Santiago Vilanova (Olot, 1947) ha publicat a Edicions 62 el que considerem un dels llibres més informats i de mirada més àmplia i crítica sobre un dels grans temes del món actual. I és que, a les crisis ecològica, energètica i econòmica, que s’arrosseguen de fa anys, s’afegeix ara la sanitària, totes les quals afecten el clima mundial i, evidentment, d’una manera o altra, tota la humanitat.

Ho comencem a saber i a patir, i també comencem a intuir que, tantes crisis alhora, no poden ser fruit de la casualitat. Sense paranoies conspiratives –l’autor està curant d’espants, perquè sap com les gasta el poder mundial-, en Vilanova detalla com hem arribat fins aquí, els advertiments que van fer-nos al llarg del segle XX grans homes i dones de les ciències naturals, socials i humanes, i s’endinsa, en un primer i llarg capítol, a fixar el que pot ser, a Catalunya, un primer escenari, el del col·lapse.

El “progrés” tecnològic, el “creixement” econòmic i el “desenvolupament” espectacular de les forces productives i dels recursos de la naturalesa que ens van fer creure, després de la Segona Guerra Mundial, que eren infinits resulta que no ho eren, que tenien uns límits, com van recordar-nos fa gairebé 50 anys, el 1972, experts que van assessorar el Club de Roma, el mateix any que a la Cimera del Medi Ambient Humà, a Estocolm, altres tants científics i els primers ecologistes americans i europeus van advertir de les conseqüències ambientals i humanes que patiria la Terra si es continuava amb el mateix model de creixement.

Ha passat, doncs, mig segle, i el debat –corregit i augmentat- continua amb més virulència encara, perquè la inèrcia del procés destructiu sembla imparable. A Catalunya, també. L’autor –molt bregat en l’anàlisi conjunt ecològic, econòmic i polític a nivell internacional i europeu- passa revista a la situació catalana, que és la seva i la nostra, i no s’està, amb profusió de dades, informes i avals científics, de dir el que pensa i el que sap.

I ho sap com a cronista i reporter, durant tants anys, als diaris i després en la vintena de llibres que porta escrits, que no han tingut, per part del sector polític i governamental (tant de socialistes, com de convergents i republicans), tota l’atenció que es mereixen. I és que a l’hora de denunciar covardies, interessos, ignoràncies, incoherències i mala fe no ha callat mai i, per tant, aquest últim llibre seu, de més de 300 bones pàgines i àmplia bibliografia, no n’és una excepció.

A Catalunya, també, totes les parcel·les del cicle biològic estan afectades pel mateix mal model de creixement: residus dels purins, pèrdua de glaceres del Pirineu, incendis, plagues i patògens, inundacions i sequeres, afectacions als deltes (Ebre, Llobregat i Tordera), regressions de platges, afectacions als herbeis submarins, sobrepesca, la congestió contaminant a Barcelona i entorn, l’impacte climàtic sobre la salut, la relació que cal fer entre Covid-19, crisi ecològica i la tecnologia 5G, els insecticides i herbicides contra els camps i arbres, les abelles amenaçades i, en fi, tot el que es deriva de la biodiversitat en perill, agreujada per una gestió molt deficient del patrimoni natural, agrari i energètic, sobre la qual apunta la necessitat d’una nova governança conjunta i transversal de les conselleries implicades, com detalla en el tercer i últim capítol, després de reclamar en el segon el paper indispensable de la societat civil com a motor revolucionari del canvi social necessari.

Als seus gairebé 75 anys, el veig com quan en tenia 30 i iniciàvem l’aventura vital i professional d’empènyer els nostres ciutadans cap a aquesta revolta humana, cultural i política, ara ja inajornable. Ho iniciàvem amb els nostres companys periodistes Jaume Reixach, Josep Català, Alfons Ribera, Jordi Cortadellas i, entre d’altres, la militant ecofeminista Pilar Sentís. Van ser, sobretot, els anys de la transició política (1975-1980), quan les forces populars reprenien la lluita per la ruptura i quan, per contra, els partits en clandestinitat, ajudant a fer la Constitució i l’Estatut, es decantaven pel reformisme polític i monàrquic i, a través dels pactes de la Moncloa (1977), per consolidar el model econòmic i militar atlantista i occidental.

Vam haver de treballar a la contra en tots els camps: periodístic, cultural i polític. Però , 45 anys després, no hem defallit  i continuem denunciant els atropellaments d’una classe dirigent que es va forjar en aquells anys en què ens van fer creure que tot era possible, però que només ha estat real el que ells desitjaven: el control total de la possessió econòmica per part d’una classe selecta d’espoliadors que han ocasionat les crisis que hem conegut des d’aleshores.

La nostra indignació, fonamentada, és màxima i més quan veiem, de fa anys, el seguidisme del món periodístic a aquesta mateixa classe governamental –renovada, però sempre atenent als criteris dels poders dominants-, que no sap ni vol desfer l’embolic monumental en el què estem.