Els altres exiliats

A Catalunya sembla que només hi hagi una mena d’exiliats: els que van marxar a l’estranger després de la fugissera proclamació de la DUI, tement, com així ha estat, la reacció repressora dels poders públics de l’Estat espanyol. És a dir, Carles Puigdemont, Lluís Puig, Toni Comín, Clara Ponsatí, Marta Rovira i Anna Gabriel

Però, malauradament, també hi ha molts catalans que, en els últims anys, han hagut de fer les maletes i canviar d’aires perquè l’ambient tòxic del pujolisme, primer, i de l’independentisme, després, els impedia sobreviure en l’exercici lliure de la seva tasca professional. D’aquests, no en parla ni se’n recorda ningú.

No són només els milers d’emigrants econòmics, que han buscat i trobat una projecció personal més gran en capitals i països més potents i que ofereixen més oportunitats de creixement que no pas Barcelona i Catalunya, sumides des de fa anys en la decadència. 

Hi ha, sobretot, una tipologia d’exiliats interiors i exteriors -periodistes, escriptors, actors, creadors, músics, professors…- que s’han vist forçats a marxar o a canviar de feina perquè la censura i l’ofec econòmic amb els quals els governs de Jordi Pujol, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra han castigat la seva dissidència política  els impedia guanyar-se la vida. 

Dels centenars de represaliats per la “dictablanca” nacionalista, Albert Boadella i la companyia que va fundar, Els Joglars, són tal vegada l’exemple més emblemàtic d’aquest exili per motius ideològics que pateixen tants i tants catalans. Ara, Els Joglars, sota la direcció magistral de Ramon Fontseré, han tornat uns dies a Barcelona, on representen l’obra “Señor Ruiseñor” a un teatre del Paral·lel. Hi seran fins aquest pròxim dia 6 de juny i, si podeu, no us els perdeu.

L’any vinent, Els Joglars celebraran els 60 anys de la seva primera actuació. En l’ingent treball creatiu desenvolupat en aquestes sis dècades per Albert Boadella i la seva “troupe”, hi ha obres que han fet història, com “Àlies Serrallonga”, “La torna”, “M-7 Catalònia”, “Olympic Man”, “Operació Ubú”, “Ubú president”, “La increïble història del Dr. Floit i Mr. Pla”, “Daaalí”… que molts –milers, milions- hem vist, admirat i fruït, al teatre o a la televisió.  

Si Catalunya fos un país normal, Els Joglars serien la nostra companyia teatral de culte i hauria rebut, des del 1980, un generós i permanent suport econòmic de la Generalitat restaurada per poder desplegar tota la seva fabulosa capacitat artística i passejar-la pels principals escenaris d’arreu del món. Però no. El règim nacionalista que hem tingut i patit aquests últims 40 anys a Catalunya va considerar Albert Boadella i Els Joglars uns “enemics de la pàtria” i els va condemnar a la misèria i al silenci.

Per això, van haver de traslladar la companyia a Madrid, on el PP (el PP!) els va rebre amb els braços oberts i Esperanza Aguirre (Esperanza Aguirre!) va nomenar Albert Boadella director dels Teatres del Canal. És així com Catalunya va perdre l’immens talent dels actors d’aquesta companyia que, òbviament, van passar a emprar la llengua espanyola en les seves noves creacions.

Tots els proscrits i exiliats per la “dictablanca” nacionalista, denunciada en el seu moment pel president Josep Tarradellas,  mereixen un reconeixement públic i una reparació. No hi ha llaços grocs en els espais públics que els reivindiquin. Molts d’ells han passat per situacions personals molt difícils pel fet de no emmotllar-se i agenollar-se davant l’omnímode poder polític català que, al final, s’ha demostrat que era una pudent claveguera de corrupció.

Jo sóc un ferm partidari de la concessió de l’indult als polítics condemnats pels fets de la tardor de l’any 2017. Crec que és un gest imprescindible i positiu per guanyar la convivència en pau i tolerància i acabar amb el malson processista, que tant de mal ens ha fet a tots. Però també m’agradaria que, en paral·lel, el nou Govern de la Generalitat i totes les seves terminals “indultessin” els catalans, entre els quals m’hi compto, que no hem combregat amb la doctrina pujolista i independentista.

Les subvencions públiques i la presència normalitzada a TV3 i Catalunya Ràdio són instruments imprescindibles per poder engegar i mantenir projectes de l’àmbit de la creació cultural o mediàtica en llengua catalana. I aquí existeix un sectarisme d’arrel i actitud totalitària que margina i exclou tots els qui el “politburó” nacionalista considera que som uns “mal catalans”. 

TV3, per exemple, ha cobert de milions la productora El Terrat, de Toni Soler, però ha castigat miserablement Els Joglars, que són els primers i els indubtables mestres de la sàtira política. Amb EL TRIANGLE ha passat el mateix, però en el meu cas he decidit quedar-me a Catalunya i lluitar, més sol que la una, contra els abusos i les corrupteles del poder. El preu a pagar ha estat caríssim: el silenci mediàtic, l’ostracisme, la persecució judicial i el menysteniment. Però ja sé el pa que s’hi dona, no em queixo i persevero.      

Això sí, espero que el nou president de la Generalitat, Pere Aragonès, faci realitat les seves promeses d’uns “nous temps” i que els exiliats interiors i exteriors del règim nacionalista puguin tornar i viure i treballar lliurement i dignament a Catalunya. Que s’acabi l’escandalós favoritisme que reben les productores Mediapro, El Terrat i Batabat a TV3; que la publicitat institucional i les subvencions no les acaparin els mitjans de “confiança” del poder polític nacionalista; que TV3 i Catalunya Ràdio s’obrin a la pluralitat ideològica, política, cultural i mediàtica del país.

Ja sé que demano la lluna en un cove i que ERC té per objectiu convertir-se en la nova Convergència pujolista, amb les seves aberracions i els seus “xanxullos”. D’entrada, ha nomenat Josep Gonzàlez-Cambray nou conseller d’Educació, obviant que està imputat judicialment per col·laborar en els tripijocs econòmics de Xavier Vendrell amb la Generalitat. Tota una declaració d’intencions, inimaginable en qualsevol altre indret d’Europa que no sigui Catalunya. El fet diferencial. 

(Visited 548 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Els altres exiliats”

Feu un comentari