«Tot allò que s’intenta imposar, com el català, acaba generant rebuig»

Entrevista a Iván Teruel

Iván Teruel

Professor de llengua castellana, fa classes en l’institut d’Ensenyament Secundari de Llançà. Ha escrit Perú escindido, un assaig literari, i El oscuro relieve del tiempo. Ara publica ¿Somos el fracaso de Cataluña?, que ha tingut una molt bona acollida.

“¿Somos el fracaso de Catalunya?” A qui es refereix la pregunta del seu llibre?

En el prefaci del llibre, detallo a què respon el títol. Té el seu origen en una conversa a Facebook amb el germà d’un amic d’adolescència, que em va retreure que la meva família i famílies com la meva érem el fracàs de Catalunya, per no haver abraçat la causa nacionalista, o independentista. Em retreia com no ens adonàvem de la situació de greuge i desistiment històric a què havia estat sotmès el poble català. A partir d’aquí, em pregunto si famílies com la meva, castellanoparlants, que van venir amb la immigració, i els seus descendents som el fracàs de Catalunya. El “som” interpel·la aquesta gent que tenim el castellà com a llengua materna, i que no hem combregat amb la ideologia nacionalista.

Fracàs en què, de quina manera, per què?

Això s’entén únicament des del discurs i el pensament de base identitària del nacionalisme. Per mi, la Catalunya que imaginen els nacionalistes és una ficció. La realitat de Catalunya és prou heterogènia per englobar tots els ciutadans en un mateix “nosaltres”. Fins i tot dins de les comunitats lingüístiques, les sensibilitats són prou diverses perquè no hi pugui haver un “nosaltres” de conjunt. El discurs nacionalista és essencialista, simplificador, que transmet idees com la d’“un sol poble”. Des d’una perspectiva més objectiva, la Catalunya de la qual parlava el germà del meu amic no existeix.

Crida l’atenció, en el nacionalisme, la redundància reiterativa dels vells mantres… Res de nou sota el sol?

Els moviments nacionalistes, incloent-hi el català, els hem de situar en el romanticisme. Cal entendre el context històric en què sorgeixen, com a contestació a la Il·lustració, a la raó. És una oposició a la raó, com a fonament de la convivència i l’organització política. El romanticisme s’enfronta al que es considerava una homogeneïtzació cultural, i reivindica les particularitats culturals de les minories. El que aleshores podia tenir un cert sentit, en societats com les actuals, en les quals estem absolutament barrejats, no en té gens. Amb la particularitat que, a més, la humanitat, i molt en particular llocs de trànsit com Catalunya, és conseqüència precisament de la barreja. A la península Ibèrica s’han produït fluxos migratoris molt importants. Això es reflecteix en el mateix castellà, una espècie de llengua franca, que és el resultat de la trobada de diferents llengües, que entren en contacte en els territoris que es van repoblant. Des de fa temps, en camps com l’antropologia, està generalment acceptat que les identitats són conjunturals i no essencials. I costa molt delimitar el mateix concepte d’identitat individual, perquè és una espècie de conjunció de múltiples factors. En el pròleg del meu llibre, Félix Ovejero planteja que ara, com a espanyols o catalans, tenim més coses en comú amb un parisenc actual que amb un andalús, per exemple, del segle XVI. Resulta absurd apel·lar al caràcter mil·lenari de les cultures, els pobles o fins i tot de les llengües, que són fets vius, en canvi constant.

A més a més, resulta que el castellà és la llengua vehicular dominant a Catalunya…

Hi va haver un moment en què vaig assumir part de l’argumentari nacionalista. Amb els catalanoparlants, amb qui solia parlar en castellà abans d’anar a la universitat (que m’ho havien recriminat diverses vegades), decideixo parlar en català i, de sobte, els meus problemes van desaparèixer. Al cos docent hi ha molta gent castellanoparlant, però la llengua única de relació entre ells és el català. Explico al llibre com fins i tot vaig arribar a comunicar-me en català amb persones castellanoparlants, perquè no volia que em retraguessin que parlava en castellà, cosa que es podia considerar una falta de respecte cap al català. Jo interioritzava arguments del discurs nacionalista. Amb el temps m’he anat desprenent d’això. A Catalunya, la llengua única de l’Ensenyament, i així ho tenen considerat els docents, és el català.

Aquesta apel·lació del nacionalisme al “perill”, associada i conseqüent amb el victimisme, no és pròpia només de la llengua. S’estén a gairebé tot, des de l’economia al paisatge, passant per la idiosincràsia…

Jo vaig assumir la condició d’estranger, que el català era la llengua de Catalunya i que, per tant, calia renunciar al castellà en el tracte social amb els altres. El nacionalisme és una estranya barreja de narcisisme, onfaloscòpia, victimisme… Des del nacionalisme es pot defensar una cosa i la seva contrària, en funció dels interessos que estan en joc. Es diuen coses com ara: “Com pot ser que el català no estigui reconegut com a llengua oficial de la UE si el parlen deu milions de parlants?”. Però, d’altra banda, s’afirma permanentment, per justificar l’arraconament del castellà, que el català està en perill d’extinció. Cosa que no es correspon amb els barems fiables que s’utilitzen per mesurar el desenvolupament de les llengües. El català i el castellà són, a més, llengües molt pròximes. Els nacionalistes catalans no es conformen de poder parlar en català quan vulguin, sinó que exigeixen que els seus interlocutors s’expressin en aquesta llengua.

Així doncs, el català va derivant cada vegada més en una closca formal, en la llengua de l’administració, de l’ensenyament, de TV3… En un reducte defensiu, victimista, que li fa un mal servei a la mateixa llengua.

Tot allò que s’intenta imposar com, en aquest cas, el català, acaba generant rebuig. Particularment entre els adolescents. La llengua catalana s’associa a l’administració. Tinc la sensació que el castellà s’està convertint a Catalunya en una espècie de llengua transgressora. Quan un surt de l’àmbit institucional com, per exemple, als patis dels instituts, n’hi ha que es passen al castellà. Tenint en compte que, en qualsevol cas, la situació és molt diversa.

Encapsulat, instrumentalitzat políticament, ritualitzat…, no s’està contribuint que al català li passi una cosa semblant al que va passar amb el llatí a l’Església?

Aquest interès per crear des de l’administració una espècie de bombolla identitària no ajuda gens que el català funcioni com a llengua de cohesió social. L’evolució de les llengües s’escapa del control de qualsevol burocràcia. Es van expandint per les necessitats dels parlants, que, en la comunicació, tendeixen a un comportament tan pragmàtic que sigui possible. Utilitzen la llengua amb la qual els és més còmode comunicar-se. És curiós comprovar com els nens emigrants, amb terceres llengües d’origen, malgrat tenir el primer contacte amb el català a les escoles, acaben passant-se al castellà, de manera natural. Als anys 80 encara hi havia alguns professors que utilitzaven el castellà per donar les classes. Però això es va anar perdent. Es diu que entre 12.000 i 14.000 ensenyants que no van complir els requisits exigits de català se’n van anar de Catalunya. Així, es va modificar el mateix cos docent. Els que hi van anar entrant ho van fer amb el convenciment que l’única llengua que s’havia d’utilitzar amb els alumnes i entre professors era el català. A una companya algú li va preguntar si entre professors de llengua castellana parlàvem en castellà. Jo parlava en castellà amb els meus alumnes a classe, perquè sóc professor de castellà, però quan sortia de l’aula els parlava en català. Una cosa completament artificiosa, que no entenien els alumnes. Tot això posa de manifest la pressió ambiental, subtil, però present.

Aquesta esquizofrènia no posa d’alguna manera de manifest un divorci entre espai polític i territori lingüístic i, de fet, un menyspreu a la mateixa llengua que es parla en altres llocs que no són Catalunya?

Com diu Ovejero, qualsevol frontera és un fracàs. I em sembla un disbarat intentar crear noves fronteres, que inclouen convertir els propis conciutadans en estrangers. Estimar la llengua comporta promoure la literatura, el teatre, el cinema… Però aquí com el que es premia i se subvenciona és el que, independentment de la qualitat, s’associa o s’adhereix al nacionalisme, s’acaba contribuint a empitjorar els productes culturals, i la mateixa llengua.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

1 comentari a “«Tot allò que s’intenta imposar, com el català, acaba generant rebuig»”

  1. Yo como exprofesor desde hace dos años, de Instituto de Teoría de automoción y Mecánica en Barcelona y Badalona, (durante 20 años de interino) todas las clases las daba en castellano, porque no había libros en catalán, porque en la Generalitat son unos vagos para hacer libros en catalán de esta materia.
    También he dado clases en ESO y Bachillerato de Tecnología, e intercalaba el catalán y el castellano en mis clases.
    Aunque reconozco que me sentía vigilado por esa clase funcionarial de la STASI catalana por si me desviaba del discurso de hablar siempre en catalán. Y las condiciones del profesorado han empeorado considerablemente desde que empecé a dar clases.
    Hoy día no seria profesor, ni loco, por ese deterioramiento y porque el alumnado llega peor cada dia de indisciplina y mala educación.
    Y no digamos de ciertas Direcciones de Institutos, que tienen a los profesores/as presos y con un miedo terribles, porque las direcciones, está, al servicio de los alumnos y de sus padres, aunque sean cabestros.
    En tu caso lo tienes mal, deben de decir de ti, tu alumnos, que eres el profesor facha, por hablar y dar clases de castellano
    Suerte y ánimos
    NO COMMENT

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides