El concepte “s’ha acabat un cicle”, encunyat per Joan Laporta, ha posat fi a dos mesos de presidència marcats pel silenci i una contrastada incapacitat per a resoldre els molts problemes del club. La gestió de la situació del primer equip és el que ha deixat veure un president amb masses punts cecs i una falta de determinació que ha acabat amb un missatge al vestidor, si més no a les vaques sagrades, profundament decebedor i ja es veurà fins a quin punt polèmic. “No us podem pagar”, ha informat als agents d’una sèrie de futbolistes, com Busquets, Alba, Piqué i Sergi Roberto. A uns altres, als que no compten per a cap entrenador, també se’ls ensenyarà el camí de sortida perquè ni jugaran ni cobraran. L’estratègia pot funcionar si, com s’espera, els socis els consideren excessivament ben pagats, molt per sobre del seu actual rendiment, i encara més si la directiva els assenyala com a responsables d’haver perdut una Lliga que tenien a tocar.
Va ser just després de guanyar la Copa del Rei, quan Laporta es va adonar de l’enorme problema que seria guanyar el doblet i haver de celebrar els títols de l’equip heretat de Josep Maria Bartomeu. Li hauria tocat ratificar Ronald Koeman i exhibir, com havia promès en campanya, aquesta capacitat per motivar i tornar a il·lusionar l’equip i el barcelonisme. Però no només no va fer el pas, sinó que va començar a filtrar la seva creixent desconfiança i dubtes envers Koeman i en el seu projecte.
Les moltes, masses, converses de Laporta amb Piqué, el seu espia i còmplice al vestidor, avançant els seus plans d’enterrament i impagament als grans de la plantilla i de passar el rasclet sobre la resta van tenir el seu efecte, i l’equip va canviar una ratxa ininterrompuda de victòries a la Lliga, des del gener, per una altra de derrotes i empats desastrosos. Ve un llarg estiu de conflictes i una amenaça que, se suposa, Laporta deu haver calibrat i tingut en compte: les denúncies dels futbolistes per impagaments es castiguen amb el descens.
Pot repetir-se un altre ‘Motí de l’Hespèria’ com el del 1988?
Si aquesta situació s’assembla a alguna altra és la del ‘Motí de l’Hespèria’, aquells fets dels anys més amargs i durs del nuñisme –temporada 1987-88–, quan el vestidor del primer equip va conspirar per eliminar de l’equació el president en una roda de premsa històrica en què els jugadors van demanar-ne de manera pública la dimissió. El detonant va ser, com ara, comunicar als futbolistes que els seus contractes no serien respectats, imposar una substancial rebaixa de la seva fitxa i convidar-los a sortir per la porta del darrere. El conflicte base era l’aplicació de les retencions fiscals que fins a aquell moment no es practicaven.
Per més que l’afició es va posar en contra del vestidor, la crisi i les negociacions van durar un llarg estiu que va concloure amb nou fitxatges i l’arribada de Johan Cruyff. El club es va hipotecar fins a les celles per contractar flamants jugadors com Eusebio, Bakero, Julio Salinas, Begiristain, Valverde, López Rekarte, Goikoetxea, Unzué i Soler. Però també per liquidar els contractes de la resta i pràcticament el 100% dels seus pactes contractuals. L’entitat a penes tenia deutes i molt de marge d’explotació i de recursos. La inversió en el Dream Team va permetre guanyar diners com mai. Ara no serà el mateix.
El cinisme d’obrir un cicle amb el femení i la Champions
Laporta ha escenificat les seves noves polítiques amb un gir comunicatiu de presumpta eficàcia en afirmar que s’ha acabat un cicle. No ha especificat quin. Es refereix al cicle des del 2010, que va començar amb un club en ruïnes, amb el mateix percentatge de deute que l’actual i també sense diners per pagar els jugadors gràcies a la seva nefasta gestió? Compte amb els balanços i amb aquesta perillosa política de passar la dalla en ple final de temporada a l’handbol, el futbol sala i també al bàsquet perquè Navarro, l’últim a arribar, es posi les medalles. Ho té aparentment fàcil donant la culpa al passat de tot allò que no es guanya i aixecant les copes que encara puguin caure com a seves.
Ho ha fet amb el futbol femení celebrant la primera Champions com “el principi d’una nova era”, gràcies a les fanfàrries de fons d’una premsa sense vergonya, incapaç de censurar-li l’oportunisme ni d’avaluar l’èxit del femení com una encertada gestió de la junta anterior. Fa dos mesos Laporta ni coneixia, ni li importava, el nom de les jugadores. Pitjor encara, tampoc sabia que juguessin amb noies del planter, estil i ADN Barça des de fa molts anys. I és lògic, perquè durant el seu mandat va deixar la secció de futbol femení abandonada, sense guanyar ni una sola Lliga.
