Ayuso, populisme pandèmic (PP)

Tota l’esquerra (sobretot la socialista) està una mica desorientada, tractant d’explicar (i explicar-se) el triomf rotund de Díaz Ayuso. Més que politòlegs, sembla que necessiti criptògrafs: com és possible que una neoliberal de llibre hagi guanyat fins i tot als barris més pobres de Madrid? Com ha pogut aconseguir no un, sinó quatre objectius d’un sol cop?: destruir Ciutadans; contenir Vox, a qui converteix en un soci menor, merament testimonial; clavar el cop de gràcia final a Iglesias, que abandona definitivament la vida política; i, sobretot, enfonsar el PSOE, que aconsegueix els pitjors resultats de la seva història, fins al punt de veure’s sobrepassat per Més Madrid, una formació que amb prou feines té dos anys d’existència (ells, que en tenen més d’un segle!).

Ayuso és filla de la pandèmia. Per entendre el seu èxit cal fer-se una reflexió de caràcter mèdic: es desconeixen molts aspectes del coronavirus, però una cosa és segura, i és que es tracta d’una malaltia que es transmet per contagi d’un virus. Per tant, no cal ser doctor en medicina per saber que les mesures preventives i les restriccions (ús de mascareta, distància social i evitar aglomeracions, però també limitació d’horaris i moviments) resulten fonamentals, imprescindibles per impedir aquest contagi. Llavors, com és possible que una comunitat (Madrid), que s’ha distingit per relaxar aquestes mesures, presenti unes xifres d’incidència acumulada semblants a les d’altres comunitats que han estat més restrictives?

En principi, va contra tota lògica i sentit comú. I, tanmateix, aquesta qüestió mèdica està en l’origen del seu triomf polític. Perquè precisament la relaxació d’unes mesures restrictives presentades com a “draconianes” és el que Díaz Ayuso ha venut com a “llibertat”. I ha estat allò que, al capdavall, li ha donat una victòria aclaparadora.

A l’edició del 9 de maig passat del diari El País, apareixia publicat un interessant article del periodista Manuel Jabois titulat “Por qué voté a Ayuso”. És lògic que l’hostaleria hagi votat en massa la candidata del Partit Popular, però Ayuso va obtenir 1.620.213 vots i, òbviament no tothom a Madrid treballa en aquest sector. A l’article, una de les entrevistades, una dona gran que es diu Teresa, contestava així a la pregunta de per què va preferir Ayuso: “La pandèmia ens va esgotar, ens va deixar cansats, deprimits. Tantes restriccions, tants confinaments, tantes morts. I aquesta dona va fer una campanya d’alegria, va obrir els negocis, va omplir els carrers… La gent vol una mica de felicitat”.

Governar no és fàcil. Suposa de vegades prendre decisions impopulars, antipàtiques. I les mesures restrictives ho són. I això simbolitzava el Govern de Sánchez. Si a més a més el PSOE va presentar, en un context tan depressiu com una pandèmia, un candidat com Ángel Gabilondo, trist, insuls i sense ni una mica de capacitat d’il·lusionar a la gent, gran part de l’equació es va aclarint. Per no parlar d’una campanya absolutament erràtica.

Isabel Díaz Ayuso no només és jove i alegre, sinó que des del principi ho va tenir clar i va seguir la mateixa línia: no acatarem les restriccions que ens imposin. Perquè la gent necessita conservarla seva feina. Perquè la gent necessita de tant en tant una alegria, un moment d’esbarjo en forma de canyeta o de tapa. Les conseqüències sanitàries d’aquesta política? Ah!, això ja es veurà. I en aquest aspecte les coses no li van anar tan malament, tenint en compte com era d’arriscada de la seva aposta.

L’estratègia va funcionar i va derrotar de passada cert supremacisme intel·lectual que sovint es veu a l’esquerra, que creu conèixer perfectament el seu subjecte polític –la classe obrera– i que ara haurà de preguntar-se si de debò interpreta correctament les seves necessitats i els seus anhels.

Susana Alonso

Sovint es defineix el populisme com “aquella doctrina política que dóna solucions senzillesa problemes complexos”. Però jo hi afegiria: i que diu a la gent allò que vol sentir. Encara més: i que fins i tot fa el que la gent demana, encara que pugui ser perjudicial.

Isabel Díaz Ayuso va connectar (i de quina manera!) amb un país econòmicament arrasat i psicològicament exhaust. I amb una cultura com l’espanyola, tavernària i de contacte social, que pot aguantar-ho tot, menys quedar-se sense poder anar als bars i a les seves terrasses.

A les dotze de la nit del 8 de maig, una multitud de joves va invadir les places i carrers de les principals ciutats espanyoles. Amb l’ampolla a la mà, sense mascaretes, sense distància social. Com si el virus, encara viu i letal, fos només un mal record.

Què cridaven? “Llibertat”

(Visited 121 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari