Puigdemont sempre guanya

Carles Puigdemont porta inserit l’ADN de la Convergència de Jordi Pujol. Ell sempre guanya, fins i tot quan perd. Un futbolista anglès va dir que el futbol era un esport on jugaven onze contra onze i sempre guanyava Alemanya. Doncs alguna cosa similar passa a la política catalana. Sigui sota les sigles de Convergència i Unió, Junts pel Sí o Junts per Catalunya, aquesta formació sempre guanya.

A les dues darreres eleccions al Parlament de Catalunya, Junts per Catalunya ha quedat segona i tercera, superada per Ciutadans el 2017 i per PSC i ERC el passat 14 de febrer. Malgrat això, va aconseguir el 2018 la presidència per Quim Torra gràcies als vots d’Esquerra Republicana, qui no va protestar pel candidat, molt vinculat a tesis unilateralistes i excloents.

Si el 2018 ERC va acceptar que el primer dels dos partits independentistes assumís la presidència i el segon es fes càrrec de la presidència del Parlament i de la vicepresidència de la Generalitat, tot indicava que després del 14 de febrer, i malgrat el descens en vots de les dues opcions independentistes, fos al revés i Carles Puigdemont tornés a Oriol Junqueras la mateixa operació. ERC fins i tot ha votat Laura Borràs com presidenta del Parlament malgrat la seva imputació judicial i a Aurora Madaula, alineada a les tesis unilateralistes, sense mostrar cap signe de protesta pública.

Tanmateix, ara hi entrava en joc una nova suma aritmètica. Les esquerres podrien governar sense Junts. Però hi ha l’hàndicap que Junqueras i la seva gent no volen veure ni en pintura Salvador Illa i els socialistes i fins i tot Sergi Sabrià en nom d’ERC va signar un paper on s’excloïa el PSC d’un futur pacte de governabilitat.

Davant els números, i malgrat que Pere Aragonès ha pregonat que apostava per un acord ampli amb la CUP i els Comuns, amb Junts com a principal aliat, sabia d’antuvi que aquesta fórmula estava predestinada al fracàs per la incompatibilitat entre Comuns i Junts i, fins i tot, entre CUP i Comuns.

Finalment, Puigdemont s’ha sortit amb la seva. JxCat ha sortit guanyador del pacte final amb ERC. Amb un Jordi Sànchez de permís, com molts caps de setmana, l’objectiu era no perdre el control de l’obra pública, on s’ha generat històricament el 3%, i el manteniment dels propagandistes puigdemontistes a la televisió pública.

Que Junts es quedés fora del govern era perillós, doncs podria haver provocat un trencament entre el sector amb ADN convergent, que vol ser dins del govern com els darrers 40 anys (en el període de set anys del tripartit el sottogoverno va seguir controlat per l’elit funcionarial proconvergent), mentre que independents arribats a Junts a partir de 2017, com Laura Borràs, Joan Canadell, Josep Costa o Francesc de Dalmases (aquest últim també investigat  per la justícia) apostaven per anar a unes noves eleccions esperant superar ERC gràcies al factor sorpresa, tal i com va expressar-ho Hèctor López Bofill, del retorn com a president de Puigdemont, cosa que ja ha promès el 2017, 2018, 2019, 2020 i 2021, en les diferents eleccions, i que ara per ara segueix com eurodiputat cobrant un bon sou.

Sigui com sigui, jugui qui jugui, Puigdemont sempre guanya.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides