Encara que el futbol dona sorpreses, la veritat és que guarda pocs secrets. La Champions femenina del FC Barcelona va néixer guanyadora l’any 2011, poc després d’assumir la presidència del club Sandro Rosell, encarregant al vicepresident esportiu, Jordi Mestre, la creació d’una secció professional, denominada Barça Femení.
Va ser una decisió coherent amb la política de la nova directiva d’apostar per l’esport femení, però sense ‘postureo’ ni quotes, sinó de manera seriosa, pressupostada i sota el mateix model d’èxit del primer d’equip i sobre la base de jugadores de la casa formades sota un mateix patró de joc. Han transcorregut deu anys d’aquella decisió al final de la qual, l’equip actual està avui en condicions d’aconseguir el Triplet (Copa, Lliga i Champions), un fet excepcional que descarta la sort, l’oportunisme i el favoritisme d’organismes com la UEFA com ho fa amb el Real Madrid.
La determinació d’estructurar a llarg termini el Femení del Barça amb el plantejament d’aconseguir competir a la primera línia del futbol d’elit també va evitar la temptació de malbaratar diners en estrelles estrangeres o nacionals per tal de fer aquest camí més curt. El Femení es va forjar des de la sostenibilitat i la racionalitat al llarg dels anys, sense desmai ni caure en el desencant i la decepció per haver perdut algunes Superligas espanyoles o pel cop internacional, duríssim, que va suposar perdre la final de la Champions enfront de l’Olympique de Lió (4-1) fa dos anys o haver caigut en la semifinal de l’any passat. Per cert que set de les campiones de Göteborg van sofrir aquella derrota de fa dos anys indubtablement per manca d’experiència.
Tant amb Sandro Rosell al capdavant com amb Josep Maria Bartomeu de president, el Femení es va emmirallar en l’èxit de l’equip de Messi i va fer un pas més enllà, ja que mentre el primer equip va anar perdent part del seu estil en el joc, l’entrenador Lluís Cortés, contràriament, ha acabat convertint-lo en l’equip que més respecta i segueix fidel a l’estil de joc propi del FC Barcelona, aquest ADN que l’ha portat a dominar els partits des del primer a l’últim minut des de la possessió, l’excel·lència tàctica i la iniciativa com a bandera i únic sentit del joc.
Per això el Femení d’avui, campió, està cridat a dominar un cicle en el futbol europeu i nacional si ningú desmunta aquest gran invent. El Femení professional venia d’haver estat a punt de la desaparició abans del 2010 quan, en temps de Laporta, va tenir l’ocurrència de fitxar una estrella del futbol, Marigol, una autèntica mercenària del futbol que no va aportar més que una mala imatge i l’abandonament presidencial una vegada consumida la seva fugaç explosió mediàtica. Joan Laporta, molts anys després d’haver desconnectat completament del Femení, es va posar ahir a la foto el primer, embogit d’alegria i d’entusiasme, quinze dies després d’haver-les deixat tirades en la semifinal contra el PSG a casa, que era quan l’equip necessitava realment tot el suport possible. I pocs mesos després del ridícul protagonitzat a TV3, quan era candidat, rient-se de la seva pròpia i supina ignorància del Femení del Barça.
Però, així és Laporta, un personatge sense vergonya i amb la barra suficient per a apropiar-se d’un èxit d’aquesta magnitud, incapaç d’admetre i reconèixer que el Femení li importa un rave.
La gestió del primer equip es va torçar desgraciadament fa temps a causa de la seva pròpia grandesa del millor equip de tots els temps, ja ingovernable, i per apartar-se de l’evangeli barcelonista. Per tant, és lògic que sigui Josep Maria Bartomeu qui, com a president des del 2015, el culpable assenyalat per tots com a responsable d’aquesta hegemonia internacional perduda que sí que han conquerit les jugadores del Barça Femení, una secció que a més no genera pèrdues, sinó que cobreix el seu pressupost amb patrocinadors visionaris i certament admirables.
No és qüestió d’aixafar-li la guitarra a Laporta, però és veritat que la premsa no és capaç d’explicar l’èxit del Femení tal com és de veritat perquè li fa vergonya i s’enrojola si no escenifica la seva genuflexió davant el president que la història recordarà com el que va presidir la primera Champions del Femení del Barça. I és veritat que passava per allí. Només passava por allí.
Més demencial encara és atribuir-li mèrits a Maria Texidor, l’exdirectiva que també va trair Bartomeu com si no fos igual de responsable que els altres de tota la seva gestió global. Anomenar-la a ella i no fer-ho a Susana Monje ja és un pecat periodístic -o una grollera manipulació- que no té nom. Igualment, però, cal no confondre la defensa del paper de la dona al club, encomiable, amb els bons resultats d’una encertada decisió esportiva i social del nucli dur d’aquell moment, Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i Jordi Mestre, de professionalitzar el futbol femení del club.
