Xile, l’alegria ja ve

Les enquestes diuen que el sentiment que predomina entre els xilens i les xilenes que voten aquest cap de setmana és l’esperança. El 52% de les persones que s’han acostat a les urnes per elegir els i les integrants de l’assemblea que redactarà una Constitució que substitueixi l’heretada de la dictadura diuen que tenen esperança.

El 1988, el jingle del NO, el que va mobilitzar l’electorat que s’oposava a Augusto Pinochet en el plebiscit que va decidir la fi de la dictadura, va encarnar també l’esperança. Al vídeo promocional apareixien imatges de persones somrients, celebraven el triomf de manera anticipada i reivindicaven sense acritud acabar amb la mort i la violència. La lletra parlava de construir un país més just, un Xile per a tothom. “La meva pàtria necessita dignitat” afirmava la cançó que anunciava plena d’optimisme en la seva tornada “Xile, l’alegria ja ve”.

L’himne va ser concebut, segons el sociòleg Eugenio Tironi, un dels que va estar darrere de la seva elaboració, no tant per derrotar la dictadura sinó per combatre la por i l’escepticisme que provocaven un efecte immobilitzador en una ciutadania que patia pobresa i opressió i que sentia que no tenia control sobre la seva pròpia vida.

La Deutsche Welle constatava aquesta setmana en un reportatge que, 23 anys després, els xilens i les xilenes ja no confien en gairebé res. Les forces armades, l’Església, la policia, els partits polítics i el govern han caigut en un descrèdit total. La institució en la qual més confien és en els bombers, un cos de voluntaris que paguen de la seva butxaca els uniformes i les eines que utilitzen.

Una situació que s’explica perquè dues dècades després, Xile és un país més desigual on tot allò essencial s’ha privatitzat. La salut, l’educació, les pensions, l’habitatge, s’han convertit en prohibitives per a una classe treballadora que veu cada vegada menys alternatives per aconseguir la vida digna de la que parlava la cançó del NO. Ja no hi ha presons clandestines i els governs es trien de forma democràtica però l’alegria no ha arribat perquè el mateix plebiscit que va servir per posar fi a la dictadura, va blindar un sistema econòmic de caràcter neoliberal que dóna cobertura a les injustícies socials que es troben darrere l’esclat social que es viu des del 2019.

Xile no vota avui només per tenir una nova Carta Magna, vota per tenir millors pensions, salaris justos, accés a una salut i una educació de qualitat. En definitiva, per construir un país nou. El mateix país que va esfondrar la dictadura amb el vot, imagina un nou futur amb el vot.

D’alguna manera torna a fer-se present el Xile que espera una alba de justícia social que mai arriba, la que simbolitza l’estel de l’aurora estampat en les banderes maputxe i xilena, la que va encarnar el govern de la Unitat Popular i la que va mobilitzar a la ciutadania a votar NO. Malgrat que la realitat és tossuda i els decep una i altra vegada, els xilens i les xilenes tornen a creure que l’alegria està en algun lloc, a punt per inundar un país que no perd mai l’esperança.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides