Quan Carlos va mirar “la màquina ja estava engolint les cames del seu cosí” (1). Xavi Cayuela Camino, 19 anys, va morir el passat 30 d’abril mentre treballava a CIDAC (Cornellà de Llobregat). “La màquina no es va aturar. Hauria de comptar amb mesures de seguretat que l’aturin”, explica Elías Franco, advocat de la família.
Àngel Figueres, amic de Xavi i extreballador de la fàbrica, va deixar de treballar a la planta el desembre passat per “estrès” i per les males condicions laborals. Portava sis mesos treballant, jornades de 12 hores: de les 6 del matí a les 6 de tarda, de les 2 del migdia a les 2 de la matinada o de 6 de la tarda a 6 de la matinada. Ho agafes o ho deixes… si pots deixar-ho. Les màquines, ha assenyalat, “no disposaven de sistema de seguretat, ni sensor ni res, perquè en cas d’accident, frenessin. Són màquines molt molt antigues. La fàbrica està en condicions inhumanes, a més de per la manca de seguretat, a nivell sanitari, estàvem treballant entre rates. Quan arribes aquí no et donen cap formació. Ni de riscos laborals ni de res. Et posen a mirar com funciona, com treballen altres companys i després ho fas tu. És el que hi ha i ho fas”.
Carlos va seguir a la fàbrica i li va passar el contacte al seu cosí. Xavi necessitava treballar per ajudar a casa. El seu germà s’havia quedat a l’atur i la seva mare va haver de deixar la perruqueria per malaltia. Xavi va aconseguir la feina, va deixar la seva llar i la seva família a Tarragona, i es va mudar a la casa del seu cosí a l’Hospitalet.
La família del jove mort s’està mobilitzant aquests dies per visibilitzar el que li va passar i denunciar “la precarietat i la manca de seguretat. Volem que la mort de Xavi serveixi per a alguna cosa. Que això no torni a passar. Que serveixi d’exemple a aquestes empreses, que exploten a la gent i la fan treballar sense mesures de seguretat”.
El 13 de maig hi va haver una concentració davant de la fàbrica per denunciar l’accident mortal. S’ha convocat una altra manifestació el diumenge 16 a la Plaça Catalunya de Cornellà. En paraules de Paco Marín, portaveu de la família: “El que volem és que es conegui el que ha passat. Que això no és fortuït, no és un accident de moto. Això és molt més greu i no pot quedar en l’oblit. A Xavi, que era un nen, perquè amb 19 anys ets un nen, el van posar davant d’una màquina sense seguretat i sense cap formació. Això no pot tornar a passar”.
Aquestes paraules també són seves: “Busquem les notícies i només deien que havia mort un treballador en una fàbrica i poc més. Quatre línies. Ni el seu nom, ni el de l’empresa, res. Vam sentir que això no podia ser, que això s’ha de saber”.
Quantes morts com aquesta a Catalunya durant l’any? Quantes noms, quants treballadors/es oblidats? Quantes vegades la mateixa o similar història?
Per descomptat que a “Joc de Trons.Cat” no es filmen aquest tipus d’escenes. No hi ha sèries que parlin de la situació de la classe obrera a Catalunya. Aquí el que compta una altra vegada (no és molt obscè?) és la formació o no-formació del nou govern. Més de 230 dies amb un govern provisional i així seguim. Afers nacionalistes en els ordres del dia, no hi ha més punts. Les morts obreres no existeixen. Són altres classes, altres cognoms, altres circumstàncies, altres orígens. Res a veure amb la (il·limitada) voluntat de poder, amb el “llegat de l’1-O”, amb el “Consell de la República”, amb el Vivales, amb les finalitats, desitjos i històries de ficció del món nacional-secessionista. Una altra cosa.
Els que manen segueixen manant i discuteixen sobre això, sobre el seu comandament en plaça. Calculen si unes noves eleccions els atorgaria de nou el paper protagonista, un paper que, de fet, mai han deixat de tenir a les seves mans en aquests últims 40 anys. Ens ho va recordar Fèlix Millet per si ho havíem oblidat: les 400 famílies!
La resta no importa, són assumptes llunyans. Preocupacions, sofriments, morts dels altres.
(1) Laura Olías, “Es deia Xavi i va morir amb 19 anys mentre treballava.
