Sostenia amb clarividència l’expresident José María Aznar que es trencaria abans Catalunya que Espanya, i no li faltava raó. La Fuenteovejuna independentista ha transmutat en guerracivilisme. Ni Junts ni Esquerra se n’amaguen: es detesten, i no són capaços d’anar d’aquí fins a la cantonada sense discutir, imagina’t fins a Ítaca. Quan deien la veritat? Abans, que es processaven amor etern, o ara, que es desitgen les deu plagues d’Egipte? Ara. L’objectiu comú, l’independentisme, no ha estat cola suficient per enganxar dues maneres molt distintes d’entendre Catalunya. Van arribar exhausts fins als vuit segons d’independència, i no més. Acabat el bonrotllisme, ara es llencen els plats pel cap.
Junts, mutació de Convergència desacomplexada, porta pitjor haver quedat per darrere d’ERC, que la victòria socialista. Només cal recordar qui mana i qui no mana a la Diputació de Barcelona… Tot i encadenar dues derrotes seguides (pocs recorden ja que Ciutadans van guanyar abans que el PSC les eleccions catalanes), Junts no sap perdre si el guanyador és Esquerra. Guarden gravat a foc roent els tripartits de Carod-Rovira i tantes altres guerres de guerrilles municipals. D’altra banda, Esquerra, ingènua fins a l’exasperació, no entén la deslleialtat juntista i recorda, un cop i un altre, que ells han fet costat als guanyadors de Junts i les seves varietats des que les hereus de Jordi Pujol van abraçar l’independentisme. Una ingenuïtat de la qual gaudeix la presidenta del Parlament, Laura Borràs.
Tot plegat, que dos partits es detestin, forma part del joc polític. El que desespera és que la desavinença freni la formació del govern d’una Catalunya que, enfangada per la pandèmia, necessita més que mai ser governada. Tot plegat, ens fa perdre un temps molt preuat per acabar, m’hi jugo un pèsol, a la casella de sortida: Junts i Esquerra pactaran, a contracor i al darrer sospir, però ho faran. Hi ha massa en joc. El que ha quedat clar aquests dies és que tornarà a ser un govern de conveniències, format per dos actors que s’abominen. I això, desenganyem-nos, acaba perjudicant Catalunya. L’opció de la repetició electoral, que dubto, tampoc serviria per treure’ns de l’atzucac, Catalunya viu empatada amb ella mateixa. Hi haurà govern, intueixo, i aquest serà independentista. El que no sé veure és quant durarà. Poc, em temo. Y vuelve la burra al trigo…
Em recorda la faula de l’escorpí i la granota, que atribueixen a Esopo. L’escorpí havia de travessar el riu i va demanar a la granota que, com que no sap nedar, li permeti fer-ho muntat sobre el seu llom. De primeres, la granota desconfia: Em picaràs. L’escorpí, gat vell, nega la major, indicant que si ho fes, s’ofegarien els dos. L’amfibi veu raonable l’argument i accedeix a transportar l’aràcnid. A mig camí, l’escorpí pica la granota i s’ofeguen…
