Una qüestió d’avals

Definitivament, a la gent ens agrada ser enganyats. En política, donem per bones propostes que sabem que no es compliran i ens adherim al primer galtes que sap connectar amb els nostres malestars tot prometent-nos la redempció encara que s’intueixi que és poc més que un decorat de cartró-pedra. No sé per què, la figura de l’estafador ens atrau, ens acaba per resultar simpàtica i li comprem el relat entabanador encara que tot apunti que és pura bijuteria. Tant hi fa, ens volem creure la història que se’ns explica encara que sigui poc més que paper mullat embolcallat amb purpurina. No parlo ara de política, almenys no d’aquesta en el sentit literal del terme.

Em ve al cap aquesta reflexió arran de l’assalt al Futbol Club Barcelona que han perpetrat Joan Laporta i els seus, tot sigui dit, per mitjà d’unes eleccions, i hi ha que diria de forma completament democràtica. Des del dia que va anunciar que volia repetir, ha comptat amb molts mitjans per fer soroll i projectar-se, amb el suport incondicional i acrític de bona part del periodisme esportiu, tot practicant una exitosa estratègia comunicativa digna de qualsevol dels moviments populistes que campen per Europa.

Ha obviat, i ningú l’hi ha retret, el seu historial al club amb malbarataments ostentosos de nouric, ús de jets privats, negocis particulars amb la filla del dictador d’Uzbekistan utilitzant jugadors de l’equip, moviments de diners amb fitxatges difícils d’explicar o l’ensorrament del Reus Esportiu. Ha sabut connectar amb la tendència a la melancolia de l’aficionat blaugrana abstret encara amb “el millor Barça de la història”, que s’associa a l’època de Laporta i Guardiola. Es podria recordar que aquells èxits tenen a veure amb una generació irrepetible de jugadors amb gran talent i que l’opció Guardiola va ser la tercera després que diguessin que no apostes prèvies, com la de José Mourinho.

Amb Laporta i el seu seguici, el soci barcelonista, més aviat conservador i d’una certa edat, cosa que podria fer pensar erròniament que seria més donat a la prudència, s’assegura molta sobreactuació, declaracions testosteròniques, un fort to patriòtic i una gestió econòmica que, probablement, acabarà entre malament i molt malament.

L’adult del grup en aquests temes, Jaume Giró, ha plegat abans de començar, i el que el substitueix és un ric nou que ha decidit “comprar-se” el càrrec fent una aportació a l’aval que necessitava Laporta. El tema de com s’ha portat la qüestió del preceptiu aval de la nova junta directiva hauria d’haver encès les alarmes fins i tot dels més conformistes, i ja no diguem d’un periodisme esportiu que continua sense dir res, en un acte de complicitat que justament no els correspondria.

Susana Alonso

Segons la llei de l’esport, les directives han d’aportar als clubs esportius avals per valor del 15% del pressupost. En aquest cas, 125 milions d’euros. Sorprèn que la nit de la victòria no el tinguessin ni tan sols emparaulat. Van creure que, en cas de guanyar, algú el posaria i, sobretot, convertirien en un problema del club una cosa que corresponia a Laporta i els seus. El Banc de Sabadell, previngut, només hi va posar 30 milions i amb els contraavals pertinents amb el patrimoni dels membres de la junta. Aquí apareixen avaladors de darrera hora que actuen com si compressin participacions d’una societat que es diu “Barça”, exigint no contrapartides dels avalats, sinó del club, el qual a més pagarà els interessos d’aquesta aportació tan desinteressada.

Jaume Roures ja sabem com s’ho cobrarà. D’aquí a no gaire se li entregaran els drets televisius i suposo que, com ha fet a França, senzillament no els pagarà. Tot això en un club en hores baixes: 1.100 milions de deute, 850 milions d’aquests a curt termini, un fons de maniobra negatiu de 700 milions i el camp per rehabilitar o fer de nou, a més d’haver de renovar una plantilla de valor molt deteriorat. A 30 de juny, les xifres seran de fallida, i algú podria instar el concurs de creditors. Llavors apareixerà algun fons d’inversió salvador, que probablement ja està connectat i treballant-hi, i s’acabarà com una SA. Ningú se’n recordarà ja del “soci”, com deia sempre Núñez. Com que és un tema passional, l’afició futbolística ho aguantarà tot, i segur que es trobarà la manera de culpar els de fora. Potser ens ho mereixem.

Hem fet tot el possible perquè ens prenguin el pèl i se’ns en riguin a la cara. Amb aquestes apostes que fem, què pot sortir malament?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.