La proverbial inclinació de Joan Laporta a ser maldestre no ha canviat des que va deixar, el 2010, un Barça arruïnat i sense cap estructura aprofitable de gestió i explotació, i en el qual, per sort, des de feia dos anys havia perdut el control absolut del primer equip, al qual també havia fet malbé a causa de les seves llegendàries festes nocturnes amb futbolistes com Ronaldinho, Deco i alguns més.
Hi ha, no obstant això, una diferència en el seu ‘modus operandi’. Laporta ha perdut reflexos, massa, de manera que les conseqüències de la seva ineficàcia es produeixen ara més per causa de la seva inacció que per una altra cosa, com s’ha manifestat en la situació incerta de Ronald Koeman, tan mal portada que ja s’ha convertit en el paradigma d’aquesta absència presidencial, una constant de la nova dinàmica del club.
Joan Laporta, cada vegada menys implicat en el dia a dia, sembla haver-se malacostumat a viure de les rendes mediàtiques després d’haver guanyat les eleccions gràcies a amagar-se i a evitar debats i preguntes. Ara, en la mateixa línia, creu que els problemes del club es resoldran també amagant el cap sota l’ala i deixant que el temps els resolgui.
Com a exemple, gairebé es queda fora dels avals a causa de la seva deixadesa i negligència, finalment resolta pels qui havien de recuperar les seves inversions en la campanya electoral i van buscar avaladors sota les pedres i a canvi de favors que tard o d’hora sortiran a la llum.
Amb la gestió al voltant de Koeman és on se l’ha vist més lent i superat pels esdeveniments. L’holandès no deixa de ser l’entrenador de Josep Maria Bartomeu i, com va dir el mateix Leo Messi, “un encert” que li va retornar les ganes de jugar i de seguir compromès amb el Barça. Koeman no deixa de ser l’entrenador que ha guanyat la Copa del Rei i el que ha apostat pels joves i despullat la realitat: els qui fallen en els partits clau que són les ‘vaques sagrades’, especialment Messi, que continua sent el millor, Busquets, Alba o Piqué, però només fins que se’ls acaben les piles. Amb Koeman, Setien, Valverde o Luis Enrique, el bucle és el mateix. No és un problema de talent sinó d’edat, d’haver estirat fins més enllà de qualsevol límit conegut jugadors que ja van guanyar el primer triplet fa tretze anys.
El problema i la solució continuen sent aquests mateixos quatre dinosaures, gegants i monstres del futbol, però que continuen manant en el vestuari sigui qui sigui l’entrenador o el president.
Senzillament, Laporta no sap què fer amb Koeman. Sent l’impuls de fer-lo fora tant com de mantenir-lo perquè tampoc sap a qui encomanar-se, ni sap com renovar a Messi, ni quan convocar una assemblea ni molt menys com resoldre els greus problemes financers i econòmics del club. És un Laporta que si parla no sap què dir i que si calla, com ha fet fins ara, ha contribuït indubtablement a generar en el vestuari una atmosfera desequilibrant i plena de dubtes. Ni ha ratificat a Koeman en els moments clau ni ha estat valent per a fer una altra cosa que no sigui esperar els resultats, que no han estat ni del tot dolents ni del tot bons, sense pla alternatiu, sense diners per a liquidar a Koeman i amb relleus com Xavi o Jordi Cruyff que li demanen impossibles i que, en algun cas, li han suggerit que es desfaci de Messi.
A sobre, sembla que, per donar-li un capritx a Messi, el geriàtric s’ampliarà amb l’arribada del Kun Agüero, que tampoc està per a rendir al primer nivell professional.
Si Koeman hagués guanyat la Lliga, Laporta ho tindria fàcil, però igualment hauria exhibit aquest to pusil·lànime, inhabitual en ell. Curiós que, per contra, perdre la Lliga li hagi complicat la vida, precisament perquè ara haurà de deixar de viure de l’herència de Bartomeu. Li toca fer de president i deixar d’amagar-se.
