Joan Laporta ja és la riota europea d’una Superlliga que està morta i enterrada

Ningú entén el paper de bufó de Florentino Pérez que fa el president del Barça

Joan Laporta
Joan Laporta

El darrer invent de la Superlliga, esperpèntic i anacrònic, va durar només 48 hores. Les que van passar entre que es va anunciar i la retirada de nou dels dotze clubs signants de l’acord, avergonyits i demanant perdó al futbol i als aficionats per haver cedit a la temptació d’obtenir uns ingressos tant imprevistos com atractius, i salvadors en el moment més crític de l’economia dels clubs més poderosos del món.

Poderosos, sí. Arruïnats, també. Una combinació terrible que, unida a l’alienació mental futbolística de Florentino Pérez i a l’arrogància d’Andrea Agnelli, està arrossegant el Barça al ridícul més humiliant i vergonyós. Encara avui Joan Laporta continua defensant sense arguments, legitimitat ni personalitat aquesta Superlliga que fins i tot Jaume Roures, avalador directe de Laporta, qualificat de “projecte mort”.

Si l’estratègia mediàtica del Madrid va arribar al súmmum de la decadència amb la seva presentació al Chiringuito, la nova comunicació del Barça s’estrena amb un fracàs assegurat i estrident. Encara que l’entorn mediàtic de Laporta actua com el palmero perfecte, la veritat és que s’acaben les excuses. Si Bartomeu ho va deixar encarrilat, va ser Laporta qui va signar l’adhesió del Barça a la Superlliga, i ell personalment qui va escollir obeir l’amo Florentino incondicionalment. Li devia la lona del Bernabéu. Laporta presumeix d’amistat amb Aleksander Ceferin, el president de la UEFA, i amb Javier Tebas, president de la LFP, però això tampoc li ha servit gaire de res. Al contrari, el Barça, per culpa seva, s’ha convertit en la riota per la seva facilitat per a la genuflexió, la hipocresia i la impotència per adoptar una postura coherent, sòlida i beneficiosa per al club.

La UEFA serà implacable amb els tres capitostos de la rebel·lió. Reial Madrid, Juventus i Barça es neguen a reconèixer que no estan en posició de negociar amb la UEFA ni de tutejar-la i no admeten que han perdut la batalla i la guerra. Estan sols i aïllats defensant un castell perdut i rendit per la tropa. Han perdut el nord.

Luis Rubiales també tenia ‘premi’ i per això continua callant
A tots els silencis i els erràtics i grotescos comunicats dels tres clubs caiguts, s’hi afegeix el de Luis Rubiales, el president de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), que havia de ser en aquest cas la peça capital per mediar en nom dels clubs espanyols amb la UEFA.

La RFEF és, de fet, membre de pes de la UEFA. Luis Rubiales, no s’ha dit, tenia ‘premi’. La Superlliga havia previst comprar la voluntat d’aquests petits cacics del futbol local amb una donació molt interessant, diners que, evidentment, Luis Rubiales estava d’acord a acceptar sota el pretext d’ajudar el futbol modest i el futbol base. Aquest era un dels asos de Florentino, tenir al sac el president de la Federació, un dels enemics públics de Javier Tebas, amb el qual el Reial Madrid manté una guerra de fons des de fa anys.

El problema és que Rubiales ja havia clavat una bona mossegada a la LFP per permetre, amb el vistiplau del Consell Superior d’Esports, que el futbol professional pogués reprendre’s l’estiu passat. Així ha estat des de llavors, mentre que el futbol amateur, el semiprofessional i el formatiu continuen arrossegant una desorganització i un caos tan grans com no s’havien viscut mai. Últimament, a Florentino no li queda ni el VAR.

El Reial Madrid sempre ha estat en contra de l’ECA
Aquí no hi ha angelets. La UEFA representa el triomf del funcionariat del futbol contra la incapacitat dels clubs per organitzar-se en un front comú, seriós i unit. Només quan l’ECA, el sindicat de clubs, va ser governada pel Bayern d’Uli Hoeness i pel Barça de Sandro Rosell tant la UEFA com la FIFA van accedir a assegurar milionàriament els jugadors cedits a les seleccions, així com a pagar un cànon de participació, això a més d’aconseguir millors premis per la Champions. El mateix va passar en el futbol espanyol, que va aconseguir augmentar en un 40% el valor de LaLiga al mercat. A Florentino Pérez, que enviava a un vocal indocumentat a les reunions de presidents, el corcava l’enveja.

L’oportunitat va sorgir quan a Agnelli se li van posar en contra els clubs i Bartomeu es va tornar feble, acuitat per les pèrdues. A través de Key Capital i de JP Morgan, que es va empassar l’ham, va atreure els propietaris de clubs anglesos i va organitzar la Superlliga, una competició selectiva, supremacista i per invitació, un circ per justificar un finançament de 6.000 milions per als clubs. Això sí, al marge de la llei, la dictada per la poderosa organització de FIFA i UEFA amb tota la seva gestió dictatorial i el seu cabdillisme econòmic. No hi havia al darrere cap pla de negociar per part de Florentino, sinó d’imposar la Superlliga. Perquè imposar també és el seu únic credo.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides