«Catalunya serà de tots els catalans o no serà»

Entrevista a Roberto Fernández

Roberto Fernández

Catedràtic d’Història Moderna. Historiador especialista del segle XVIII català i espanyol. Impulsor i rector de la Universitat de Lleida, Premi Nacional d’Història. Entre les seves obres hi ha el gran Manual de Historia de España i Cataluña y el absolutismo borbónico: Historia y política. Acaba de publicar Combate por la concordia.

Concòrdia (acord o conveni entre persones enfrontades), referida especialment als catalans?

Durant vuit anys, la meva visió molt institucional des de la universitat pública ha fet que mai fes cap declaració sobre el tema de Catalunya i les seves relacions amb Espanya, els partits, ni res que tingués a veure amb la política en general. De manera que, quan els periodistes em demanaven la meva opinió sobre alguna qüestió del procés, ells mateixos, de broma, es responien: “El rector diu que la universitat no opina de política”. Però en aquest temps sí que vaig acumular lectures, sentiments, reflexions, discussions… Tenia al cap un llibre que no acabava de veure al mercat. Em van demanar una conferència a la Universitat madrilenya, en la qual van estar Juan Cruz, Zarzalejos, Duran Lleida… D’aquí va sorgir la necessitat d’expressar coses que crec no ha dit bona part de la literatura sobre el procés, i algunes propostes que crec que podrien ser interessants.

A aquestes altures del procés, la concòrdia no és una cosa que molts intenten relegar a l’espai de les bones intencions?

En el procés hi ha hagut tres víctimes principals. La primera, la raó i el realisme, que ha sucumbit a les passions com a element central de la política. Per tant, crec que la societat catalana ha de tornar a la raó i al realisme. Ha de silenciar les passions per poder tornar a retrobar-nos els catalans, i intentar buscar solucions consensuades. La segona víctima ha estat la convivència civil. Encara que sé que hi ha una part dels meus compatriotes independentistes que no hi estan d’acord, hi ha moltes dades que demostren el que és evident: que hi ha hagut una divisió en la societat catalana, que condueix pràcticament a una fractura civil i sentimental, que afecta fins i tot familiars i amics. La tercera víctima és la postura que hem tingut els catalans pel que fa al nostre futur i al d’Espanya, des d’Antoni de Campmany, a Valentí Almirall, passant pel mateix Prat de la Riba: el catalanisme hispànic. El nacionalisme independentista és un altre paradigma polític diferent, que ha vist el catalanisme com l’enemic a batre. El catalanisme sempre ha dit que Espanya ha d’estar a Catalunya, perquè Catalunya és part d’Espanya.

Per on començar a tractar les lesions?

Davant d’aquesta fractura, cal oposar-hi el que anomeno les tres C: conciliació, concòrdia i cohesió social. Hem de tornar a Catalunya, a l’hora de fer política, a la cultura del respecte, de la tolerància, del diàleg i l’empatia. Perquè en una nació pot haver-hi molts nacionalistes, però si la nació es divideix, al final no hi ha nació. En conseqüència, els catalans hem de fer un esforç (i els polítics haurien de ser els primers) perquè el Parlament de Catalunya, on resideix la sobirania parcial dels catalans, abordi com podem arribar a un gran consens sobre el que pot ser el futur de Catalunya, mantenint la cohesió social del poble català i no la seva divisió. Proposta que hem de portar a la resta dels espanyols, per intentar veure en quina mesura es pot anar canalitzant l’actual situació.

El nacionalisme cap en la raó, o només és un subproducte de la passió, com històricament sembla que ha estat?

Al llibre indico que, davant d’una dreta espanyolista, potser massa rígida en els seus plantejaments (cosa que també és un inconvenient per buscar camins d’acord) prefereixo el patriotisme, i que no estic a favor del nacionalisme. Perquè el nacionalisme es converteix en una ideologia que acaba, necessàriament, sent excloent, ja que crea un món binari entre “ells” i “nosaltres”. Però que a Catalunya hi hagi compatriotes que desitgin crear un nou Estat o que creguin que això seria el millor per al poble de Catalunya és absolutament legítim. Simplement, els demano que reconeguin els que pensem que això no seria bo per a Catalunya i que perjudicaria també la resta dels espanyols i al projecte europeu. Els que pensem això hem de ser considerats també com a catalans, de forma absoluta i total. És a partir de l’existència d’aquesta bipolaritat social i identitària que hem d’acudir al pragmatisme, sense gens de por. Cadascú pot tenir el seu programa polític màxim, com va passar, per exemple, en la transició. Però cal acomodar la pràctica política a la realitat. I la realitat és que tanta força tens tu com altra gent a Catalunya que pensa de manera totalment diferent. A la contraportada del llibre dic que en les actuals circumstàncies si un dels dos blocs que, desgraciadament, ha creat el frontisme a Catalunya, pensa que pot derrotar l’altre o intenta fer-ho s’equivoca absolutament, i això va en contra dels interessos dels ciutadans de Catalunya.

Com pot obrir-se camí el pragmatisme en una atmosfera tòxica com la que impera a Catalunya?

No dic que ningú renunciï a res. Efectivament, el nacionalisme obeeix moltíssim més al romanticisme que a la Il·lustració; a qüestions identitàries que a la raó pragmàtica. Es pot tenir un programa màxim, encara que sigui per la via sentimental, però en política hi ha una cosa més important, que és el realisme. No hi ha política sense realisme. I si aquest realisme diu que hi ha gent que opina de manera totalment contrària, o optes per la violència o per reconèixer que has de conviure i procurar que hi hagi concòrdia i cohesió social, i que per a això és necessari que busquis comuns denominadors. Perquè Catalunya segueixi sent, és necessari que la fem entre tots els catalans, i perquè això passi cal que articulem el realisme i el pragmatisme. El lehendakari Urkullu va tenir l’amabilitat de rebre’m com a president dels Rectors, en el moment de Puigdemont. Em va dir que ell seguia sent independentista, encara que creia que la independència no seria possible el segle XXI, i que per damunt de qualsevol altra cosa hi havia la cohesió del País Basc. Això és el que jo vull per a la meva Catalunya.

L’ADN nacionalista és capaç de modificar-se fins al punt d’acceptar això que proposa?

El pragmatisme ha de ser practicat per tots els contendents. Des del punt de vista doctrinal, un podria pensar que el nacionalisme no és pactista, encara que, per cert, ho hagi estat en els últims 30 anys de la història d’Espanya. El pacte entre catalans, mitjançant el realisme i el pragmatisme, intentant respectar, tolerar i dialogar per intentar crear concòrdia i cohesió social és una necessitat. El contrari és Duelo a garrotazos, de Goya. Estic disposat a combatre la fi de l’independentisme català, sóc molt crític amb els mitjans que han utilitzat, però reconec que és una realitat sociològica, sentimental, que no desapareixerà per art de màgia. Però ells també han de saber que hi ha un món de constitucionalistes evident, que també té una gran força. El que jo dic és que s’ha de pactar, al Parlament de Catalunya, amb l’única línia vermella de la legalitat. Es pot pactar tot des de la legalitat. La reforma de la Constitució, si es fes, podria contemplar el dret d’autodeterminació de les comunitats? Sí. Què cal aconseguir per a això? Una majoria parlamentària a Madrid que ho aprovi. Com per a qualsevol llei. D’això se’n diu democràcia. Què va fer Ibarretxe? Va anar al Congrés dels Diputats, va exposar el seu pla d’Estat associat; el Congrés li va dir que no. Va dimitir i el PNB va adoptar una altra línia política. No és veritat això de la via unilateral i insurreccional, perquè no ho permet la Constitució espanyola.

Considera, com ha dit Urkullu, que un dels problemes més greus de la política catalana és el protagonisme que hi han adquirit entitats privades mancades de legitimitat política?

Un dels fenòmens més nocius que hi ha hagut a la societat catalana ha estat l’atac a la institucionalitat. No és adequat que quan el president Carles Puigdemont ha de decidir si convoca eleccions autonòmiques o opta per la via unilateral, una cosa d’una transcendència enorme, rep al Palau, seu institucional, no només la CUP o Esquerra Republicana, sinó Òmnium i l’ANC. Per Puigdemont, uns eren la verdadera Catalunya, i els que no va convocar no eren Catalunya. És extraordinàriament greu que associacions de caràcter privat tinguin un paper de rellevància institucional que no els correspon.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides