Analista polític i periodista, autor, entre molts altres llibres, d’El tigre sobiranista, on es presentava els que serien els comandaments del procés, i de Mil dies amb PM, crònica del seu treball al costat de Pasqual Maragall al tripartit. Ara publica El pla Necker (Comanegra).
Què explica El pla Necker?
Escric una novel·la-assaig en la qual descric com es va preparar un hipotètic pla, encarregat pel rei Felip VI a Necker, per convertir Espanya en una federació. Està situat l’any 2030, encara que la reunió per preparar el pla s’hauria celebrat l’estiu del 2020. O sigui, dono per fet que aquest pla estarà deu o dotze anys en un dels calaixos de l’Estat, esperant l’oportunitat. Jo crec que, realment, existeix el pla. No el que jo he escrit, sinó un de creació pròpia. M’estranyaria moltíssim que no es tingui un pla per resoldre, d’una vegada per sempre, el conflicte territorial a Espanya. Pretenia fer un assaig sobre federalisme, però en pensar-ho em va semblar absurd que sent periodista volgués fer això quan al món hi deu haver milers d’assajos sobre federalisme, i a Espanya hi ha magnífics teòrics de la qüestió. Vaig optar per la fórmula de la novel·la, que em donava un marge d’improvisació, i encara que vaig treballar amb cinc constitucionalistes, els meus personatges no responen a cap d’ells. He utilitzat els noms dels pares dels EUA per donar-li així una mica més de nivell literari.
Què té a veure el pla amb Jacques Necker, aquell banquer ginebrí que va ser ministre de Finances de Lluís XVI?
És una coincidència. Buscava un palau a Suïssa per tenir una reunió secreta, i un amic periodista, que va estar vivint allà molts anys, em va dir que n’hi havia un de fantàstic a Coppet, prop de Ginebra. Vaig veure que va ser la residència de Madame de Staël, l’anomenada dama del Romanticisme. Això em proporcionava una connexió literària, i amb la Revolució Francesa. Staël era la filla de Necker, un personatge que va intentar salvar la monarquia i no ho va aconseguir. Una cosa que lligava amb el meu Necker, que també treballa per encàrrec del Rei. Pot semblar de mal auguri, però s’ha de tenir en compte que Necker va ser protagonista del primer acte de transparència en la política quan va publicar els comptes de l’Estat francès.
L’actual Estat de les autonomies no té ja bastant del federalisme que planteja El pla Necker?
Sóc dels que creuen que l’Estat autonòmic va ser una improvisació monumental, i que no ajudarà a la creació de l’Espanya federal. No estic d’acord amb la idea que l’Estat autonòmic té una tendència federalitzant. La federació exigeix l’autogovern de les parts (una cosa que més o menys compleix el model autonòmic) i que les parts participin del govern del tot, cosa que no passa. L’Estat autonòmic, tal com hem vist ara amb la pandèmia, no funciona, perquè Espanya no té els instruments adequats perquè les autonomies participin en el Govern de l’Estat. Les autonomies no estan presents en els grans òrgans estatals, com el Tribunal Constitucional, ni el Senat juga el paper que compliria en l’Estat federal. Si es vol fer un Estat federal, cal anomenar les coses pel seu nom i reformar la Constitució, començant per l’article primer, que hauria de dir que Espanya és una federació composta pels que sigui, que, probablement, no podran ser les actuals 17 autonomies. Perquè un altre dels problemes actuals és el mapa de les autonomies, un invent ahistòric que complica molt la comprensió de la pluralitat d’Espanya. Estats o potser els seus equivalents amb diferents noms? No hi ha cap Estat federal igual que un altre. Cadascun ho acomoda a les seves circumstàncies. Hi ha lander, províncies… Cadascú els dóna el nom de la seva tradició política, però, en realitat, són Estats dins de l’Estat. El model original són els Estats Units, que estan constituïts per estats. En el cas d’Espanya, li aniria molt bé aquesta denominació, perquè davant la força que té l’independentisme, per exemple, a Catalunya, la proposta federal, tal com s’ha exposat fins ara, és poc comercial. Si se signés que, per ser un Estat, Catalunya només té la via federativa, crec que seria molt més competitiu amb l’Estat independent que es predica. La terminologia no és neutra. Quan parlem de Califòrnia ja sabem que no parlem de l’estat “romàntic”. Va haver-hi un temps en què Massachusetts li semblava a Artur Mas un model. El federalisme unit a la imatge dels EUA és el més competitiu enfront del separatisme.
Com es planteja a El pla Necker l’herència federalista a Espanya?
El fracàs de la Primera República (federal), tal com la va veure Pi i Margall, ens persegueix. Allò va ser un desastre, com a República i com a model federal. Però estem parlant d’un experiment de fa 150 anys. És inaudit que tota una cultura política sigui presonera d’un fantasma tan vell, quan en aquest temps s’ha demostrat a tot el món que el federalisme és la millor garantia per mantenir units Estats plurals.
Federalisme que fins i tot va més enllà d’un model d’organització dels Estats…
En la cultura federal preval la lleialtat institucional, la tolerància… la transversalitat, diguem-ne. El diàleg permanent, com posa de manifest el cas de Bèlgica, que ha passat d’un Estat unitari als anys 70 a un Estat federal, a força de consens. Amb set reformes per anar avançant en l’Estat federal. No tenim cultura federal, perquè els grans partits espanyols mai han promogut el federalisme. Si el federalisme tingués un govern i una televisió que el promogués, en pocs anys hi hauria molts més federalistes.
I perquè a Europa, que de facto és, diguem-ne, federalista, li costa tant assumir-ho sense pèls en la llengua?
Encara tenim molt viva, la definició de sobirania original, única i indivisible. La sobirania és una de les grans qüestions a l’hora de debatre la formació d’un Estat federal. Als EUA ja va ser motiu de discussió i sempre ho és. I no hi ha una fórmula per resoldre la relació entre la sobirania de les parts i la sobirania del tot. A Catalunya, on sempre parlem del federalisme de Pi i Margall (estatalista, diguem-ne) hauríem de parlar del de Valentí Almirall, que es plantejava la federació a partir d’un Estat unit, cosa que és molt més difícil de fer que des dels 13 Estats nascuts de la independència americana. Va trobar la fórmula en la qual Necker s’inspira en part per trobar la solució.
Com veu el sobiranisme El pla Necker? En la seva accepció clàssica, o en la lectura postmoderna, com els agrada a alguns populismes?
És complicat. Per bé i per mal, som molt afrancesats i, en conseqüència, presoners de la concepció de sobirania de la Revolució Francesa, i víctimes de l’antifederalisme que sempre hi ha hagut a França. Allà sempre s’ha cregut que el federalisme disgregava Estats. No obstant això, a la resta del món el federalisme manté la unitat d’Estats complexos. En la sobirania, igual. El món anglosaxó ha relativitzat molt el concepte de sobirania i, en canvi, en la cultura política francesa es manté com a expressió de l’Estat que tot ho pot. Hauríem de fer-nos una mica més cosmopolites.
On són a Espanya les resistències a la cessió de sobirania, tant a escala europea com a nivell intern?
En l’espectre cantonalista. És una cosa ideològica, cultural, psicologicoancestral, diguem-ne. Difícilment objectivable. A les enquestes, el federalisme apareix amb al voltant d’un 20-22% de suports, cosa que no està malament, tenint en compte que no hi ha cap partit que el divulgui. El federalisme és també una manera d’entendre la política. L’absència, per exemple, de lleialtat complica molt la simple gestió de les coses. El federalisme s’hauria d’ensenyar a les escoles. La implantació de l’Espanya autonòmica es va fer sense cap cultura autonòmica prèvia, només amb el record d’una fórmula embrionària de la Segona República, que no va tenir ni temps de desenvolupar-se.
Jacques Necker va ser, al cap i a la fi, un economista. El pla Necker inclou l’operacióa de la Caixa?
Aquest és un dels grans problemes de l’Estat autonòmic, que el diferencien d’un Estat federal. Una de les grans regles dels Estats federals és que les competències han de figurar a la Constitució. Les competències, és clar, i la manera de finançar-les.
