Madrid al cor

Han intentat confondre’ns en allò més bàsic. Han convertit la distopia d’un Estat-mur de separació entre els treballadors catalans i la resta de treballadors espanyols en una utopia euforitzant. Han intentat allunyar-nos tant com fos possible. Res a veure, han dit, Madrid, Espanya, l’Estat espanyol, amb la nostra situació, amb la nostra gloriosa Història, amb els nostres hàbits democràtics i socials. Han sostingut, ho han dit intel·lectuals de gran nom i renom, que estem fets d’una altra pasta política. Parlen despectivament de Madrid com a capital del Regne, de vegades com a metàfora de govern, de la mateixa Estat o de l'”Espanya autoritària”. “De Madrid al cel”, va escriure una ex-consellera ‘d’Educació!, rient-se del dolor de milions de ciutadans/es. Parlen, en general, segueixen parlant, com si fessin referència a una ciutat, a un país-govern estranger que segueix oprimint el veritable poble de Catalunya. No els ha importat jugar amb foc, calen foc sempre que poden. Separar, separar, separar, això han fet, això segueixen fent, fins a intentar enterrar els nostres somnis de germanor al mar. Els de Baviera, Dinamarca o Llombardia no s’ajunten amb els taujans (palurdos) del centre encara que les seves classes hegemòniques siguin calcades: corrupció, enganys, xuleria, comandament en plaça, ultra-neoliberalimo. Ens roben, han repetit mil vegades, es queden amb els nostres diners, s’aprofiten del nostre esforç, ens odien per ser catalans. Dir la veritat no es conjuga al seu diccionari.

Saben els vents huracanats que podien generar i no els ha importat. No és evident que els resultats obtinguts per VOX a Andalusia el 2018 estan directament relacionats amb el que va succeir a .Cat el setembre-octubre de 2017? No és òbvia la relació entre el que ha passat als carrers d’algunes ciutats de .Cat després de la sentència del TS i l’auge i consolidació de VOX? No són evidents les causes de fons que expliquen el bon resultat d’aquest partit reaccionari d’extrema dreta en les eleccions autonòmiques catalanes de l’14F? Vots feixistes? Tant feixisme hi ha a Catalunya? Convé no oblidar, com ha assenyalat Joaquim Coll, que al Parlament Europeu, Vox no s’asseu al costat de Le Pen i Salvini, sinó al grup dels Conservadors i Reformistes, on hi ha els ultracatòlics polonesos de Llei i Justícia i els flamencs nacionalistes de N-VA, el partit que a Bèlgica dóna suport a Carles Puigdemont “el Vivales”!

Però malgrat la seva obstinació i de les seves estratagemes no han aconseguit el seu propòsit. Mai ho aconseguiran. Seguim i seguirem tan propers com sempre, tan units com sempre. Madrid no és per a nosaltres una ciutat estranya, una comunitat desconeguda, allunyada anys-llum de nosaltres. Ens importa Madrid, ens importa el que passa i preocupa a amics, a companys, a conciutadans amb els quals estem units per mil llaços, per molta història i microhistòria en comú, per molta lluita democràtica, per molts sentiments de proximitat. Per somnis, per realitats, per la nostra aspiració comuna a la iguallibertat (la égaliberté de Balibar). Admirem i sentim molt nostre el Madrid democràtic que ha donat mil exemples de lluita ferma per la justícia, per la dignitat. Madrid al nostre cor, sempre aquí, com l’Espanya al cor de Pablo Neruda.

El 4 de maig hi ha eleccions autonòmiques a la Comunitat amiga. Es preveu una participació més gran que en el nostre 14F, tot i ser dia laborable. Que així sigui, que ningú es quedi a casa, que tothom se senti cridat a participar en unes eleccions convocades per Ayuso i els seus assessors per aixafar a l’esquerra ia socis incòmodes, per guanyar per golejada, per cridar, a l’estil d’Esperanza Aguirre, “Madrid, som jo i els meus; vosaltres no compteu, sou matxaques, carn de canó. A pencar per a nosaltres!”.

No aconseguiran el seu objectiu, hem d’aconseguir que no ho aconsegueixin. Tot el nostre suport des d’aquí, des de la Catalunya treballadora, i des de la resta de comunitats espanyoles. No esteu sols. Contra la reacció, per l’avanç dels èxits democràtics. A la manera d’Heràclit: “Qui no espera no trobarà l’inesperat, ja que és recòndit i inaccessible”. Amb esperança, esperem.

* En memòria de Pablo de la Torriente (1901-desembre de 1936), escriptor cubà, amic de Miguel Hernández, milicià mort al front de Madrid.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides