Un portuguès a Barcelona, un català al Brasil

El petit Principat d’Andorra és una curiosa i significativa síntesi de la península Ibèrica. De les 78.000 persones que hi viuen, poc menys de la meitat (49%) tenen la nacionalitat andorrana. A la vegada, hi ha dues potents comunitats de migrants: la dels que tenen el DNI espanyol, formada per unes 20.000 persones, moltes d’elles catalanes; i la dels portuguesos, que sumen uns 10.000 habitants.

Aquesta barreja d’orígens, que ha anat quallant en les últimes dècades, dona una personalitat singular al país dels Pirineus, l’únic del món -recordem-ho- en el qual el català és la llengua oficial. Però les llengües espanyola i portuguesa, juntament amb la francesa, també s’escolten habitualment pels carrers de les valls de la Valira, convertides en un microcosmos de la iberofonia.

Malauradament, la legislació andorrana és molt restrictiva en la concessió de la nacionalitat. Això fa que més de la meitat de la gent que viu i treballa al Principat no pugui votar, ni en les eleccions generals, ni en les comunals (municipals), quedant al marge de la representació política. Aquest és un gravíssim dèficit democràtic que, més d’hora que tard, Andorra haurà d’abordar i solucionar, malgrat la negativa de l’actual cap de Govern, Xavier Espot, a obrir el cens electoral.

Tot i la difícil situació provocada per la pandèmia, el país dels Pirineus va acollir, la setmana passada, la XXVII Cimera Iberoamericana, amb la participació de mandataris de 22 països. La gran majoria de les reunions i intervencions van ser telemàtiques, però el cap de l’Estat espanyol, el rei Felip; el president del govern, Pedro Sánchez; el president portuguès, Marcelo Rebelo de Sousa, i el primer ministre, António Costa, van voler fer acte de presència a Andorra.

Els mitjans de comunicació gairebé no s’han fet ressò d’aquesta trobada, però això no obsta perquè tingui una gran transcendència de cara al futur. I és que l’articulació política de la península Ibèrica és convenient i indispensable si volem tenir més força en els òrgans de representació i participació de la Unió Europea.

D’altra banda, les llengües peninsulars són un formidable instrument de relació internacional. En l’actualitat, gairebé 900 milions de persones parlen espanyol, portuguès o català a Europa, Amèrica i Àfrica. Amb bona voluntat, i amb l’eina de la intercomprensió, és molt fàcil que persones que tenim el català, l’espanyol o el portuguès com a llengua materna ens puguem entendre. En aquest sentit, recomano vivament el curs de portuguès que podeu trobar al diari germà EL TRAPEZIO.

Ara que retorna el sempitern debat sobre la salut i la pervivència de la llengua catalana crec que el camí correcte és la defensa de la intercomprensió, de llevant a ponent i de ponent a llevant, més que no la immersió, la colonització o la canibalització, que són conceptes competitius, agressius, antics i antitètics amb l’essència del llenguatge, que no és altra que fer possible la bona comunicació entre els humans. La intercomprensió entre les tres grans llengües peninsulars –deixo de banda l’euskera, que no és d’arrel llatina- és perfectament factible i assumible.

No trigarà que tots tindrem a la nostra disposició uns aparells molt perfeccionats amb els quals ens podrem passejar pel món i que ens facilitaran la comprensió i el diàleg amb les altres persones, parlin la llengua que parlin. I viceversa. De la mateixa manera que, en el futur, tots els humans tindrem una moneda comuna per fer les transaccions econòmiques, també hi haurà una lingua franca en la qual tots ens podrem entendre, salvaguardant, això sí, la llengua pròpia que ens han llegat els nostres pares i que hem de considerar un preciós tresor que hem de guardar.

En aquesta perspectiva, polititzar i polemitzar sobre la llengua catalana és caduc i cansat. El català el salvarem si s’ensenya a les escoles, com passa ara, i el fem servir, sense imposicions, en públic i en privat. El català, l’espanyol i el portuguès (hi afegeixo el gallec, el valencià, el bable, la fabla…) no estan ni haurien d’estar en guerra: són llengües veïnes i germanes que tenen la immensa majoria de les paraules i de les seves formulacions sintàctiques idèntiques.

No es tracta de substituir una per l’altra, ni de matar-ne una perquè visqui l’altra. Cadascú pot fer servir la seva, amb voluntat d’entendre i de fer-se entendre. Els habitants de la iberofonia ens hauríem de poder moure, sense cap complex d’estrangeria ni por de no ser entesos, per tots els àmbits territorials on es parlen les tres llengües. Un portuguès s’hauria de trobar com a casa a Barcelona, de la mateixa manera que un català al Brasil o un espanyol a Angola.

La península Ibèrica és una privilegiada plataforma de connexions a escala mundial, el nus on conflueixen quatre continents. Les tres llengües principals que s’hi parlen, considerades com a variants d’un mateix tronc, són el tercer idioma més parlat del planeta, només per darrere de l’anglès i del xinès mandarí.

Hi hauria motius per a l’optimisme –per a un gran optimisme- si hi hagués intel·ligències polítiques, empresarials, culturals… amb capacitat per entendre, projectar i liderar amb termes proactius i propositius aquesta visió. Ja fa massa segles que l’estigma de Caín es passeja impunement per la península Ibèrica i seria l’hora de desterrar-lo per sempre.

La llengua com a reflex de la vida. Si som capaços d’entendre’ns respectant que som com som, aleshores esdevenim més potents. Andorra, amb tots els seus defectes, ens demostra que la iberofonia és una realitat i que el microcosmos ha nascut per esdevenir universal.

(Visited 359 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari