És gairebé un tòpic dir que, durant aquesta pandèmia, tots hem llegit i escrit més llibres i pàgines de les que acostumàvem a llegir i escriure. No obstant, amb la lectura i l’escriptura passa el mateix que amb les vacunes: no tothom les tolera, no tothom n’és partidari i, sobretot, no tothom suporta els nostres llibres i escrits.
Què ho fa que unes persones acudeixin amb freqüència a les llibreries, i fins i tot saludin el llibreter com si fossin amics i, en canvi, altres trepitgin les llibreries un o dos cops a l’any, per Sant Jordi i potser per Nadal? Aquesta estranya desafecció per les llibreries és equiparable a la que molta gent sent per la classe política: en una societat tan pragmàtica com la que ens està tocant viure, els llibres i els polítics són considerats, per una part dels nostres socis, com a objectes inútils; no obstant, sense uns i altres la nostra civilització, tal com la coneixem –amb les seves regles, sens dubte perfectibles– s’hauria enfonsat ja fa temps, tornaríem a la selva.
I què és el que fa que, al nostre país, i no solament al nostre país, la poesia –una de les formes literàries més creatives i que millor ens poden ajudar a descobrir nous mons– compti amb tan pocs lectors? La premi Nobel de Literatura del 2020, Louise Glück, en una de les poques entrevistes concedides, afirma que, per a ella, la mitologia grega ha estat una referència fonamental, i que llegeix buscant alguna cosa nova que la pugui fer mirar o pensar el món d’una manera diferent: “En la meva vida hi ha hagut molts dies i nits sense lluna, i no obstant, la nit següent jo tornava a començar, i de sobte tot anava bé”.
Què fem nosaltres les nits sense llunes ni mitologies: prendre pastilles?
D’un temps ençà, segurament per la influència de poetesses com la mateixa Louise Glück o com la joveníssima Amanda Gorman, que va recitar un llarg, combatiu i confiat poema el dia de la presa de possessió del president Biden, la poesia torna a estar de moda als EUA : “I si abans ens preguntàvem, com podem vèncer la catàstrofe?, ara declarem: tal vegada la catàstrofe ens pot vèncer?”.
Hi ha societats, com ara l’americana –la del Nord i la del Sud-, on els poetes gaudeixen d’una especial consideració, no tanta com els futbolistes, però sí suficient per poder viure amb ajuda d’algunes classes i conferències aquí i allà. Un amic colombià m’explicava fa un temps que, en alguns països llatinoamericans, alguns dels poetes emplenaven els estadis recitant les seves composicions.
Malauradament, entre nosaltres i malgrat diverses iniciatives per popularitzar la poesia, l’activitat poètica continua sent semisecreta. Personalment he assistit a la celebració d’un dia de la Poesia a la seu dels Amics de la Unesco on només va fer acte de presència una persona.
Si volem ser optimistes com la poetessa Gorman, podríem dir que aquesta diada de Sant Jordi (que, segons com, més aviat sembla el dia del Drac) hauria de ser una nova oportunitat per reconciliar-nos amb la poesia, per decidir-nos a llegir alguns versos que, si estan ben escollits, ens poden ajudar a canviar la nostra perspectiva vital i qui sap si el nostre futur.
Per a mi aquests versos van ser els de les Rimas de Bécquer, que em va donar a llegir la meva mare quan tenia dotze anys: aquells versos em van fer sentir millor, reconfortat, com si m’interpel·lessin des d’un altre món. Ja no he deixat de llegir poesia en cap moment de la meva vida: Alberti, Machado, Cernuda, Maragall, Riba, Arderiu, Leopardi, Rilke, Dickinson, Baudelaire, Prevert, Paz, Benedetti, Mistral, Parra…, fins a completar un diccionari particular de poetes del món susceptibles de canviar-nos la vida.
He començat dient que tots (els que hem pogut) hem escrit més coses aquest darrer any. Jo mateix acabo de donar a la llum un recull d’articles publicats durant els darrers dotze anys a EL TRIANGLE, que he titulat Immortalitat de les aigües, i on parlo dels temes més diversos, fins i tot dels indults i de l’amor en temps de la robòtica.
La meva amiga la poetessa Felicitat Escrivà ha publicat un recull de poemes, en un dels quals compara el Drac amb una pianista descontrolada i Sant Jordi amb un poeta que li dedica versos. Ben pensat, tocar un instrument i escriure algun verset dedicat és també una bona manera de celebrar aquesta diada.
