El senyor de la muntanya

“Mai aconsegueixo imposar-me llegir les escriptures de cap a cap ni examinar les transaccions. Què no faria jo abans que llegir un contracte!” (…) “Fa un mes em sorprengueren ignorant que el llevat serveix per fer pa i què és fermentar el vi” (…) “En la dansa, en la pilota, en la lluita, no he pogut adquirir sinó una destresa molt lleugera; per nedar, esgrimir, fer acrobàcies i saltar, de tot punt nul·la” (…) “Soc un d’aquests homes en qui les robes boniques ploren…” Qui s’expressa amb tanta sinceritat i indiferència per les coses mundanes és un dels moralistes més grans de tots els temps, és Michel de Montaigne, més conegut per Montaigne.

Un dels homes més cultes del segle XVI europeu, el creador d’aquelles dues fonamentals màximes, Que sais-je? i “Le plus grand art: rester soi-même, va viure gran part de la seva vida clos a la torre del castell de Montaigne, voltat de llibres (entre els quals la biblioteca de seu amic La Boetie), nodrit dels pensaments dels seus estimats clàssics llatins –en especial Virgili, Ciceró i Plutarc– i de la serena bellesa del Perigord.

Michel Eyquem va néixer el 28 de febrer de 1533 i va morir el 13 de setembre de 1592. El seu pare Pierre, casat amb Antoinette Louppes de Villeneuve –de família jueva de Saragossa que va canviar el nom de Paçagon per Garcia López de Villanueva–, va acompanyar Francesc I a la campanya d’Itàlia, d’on va tornar amb el títol de ‘sieur’. Ell va confiar el seu fill Michel durant tres anys a gent humil, per educar-lo en la ‘frugalitat i l’austeritat’, i des dels 6 als 13 anys el va recloure al castell amb tres preceptors (un alemany i dos ajudants) que li parlaven exclusivament en llatí, sense fouet et larmes.

Va estudiar a Bordeus i Dret a Tolosa. Va dedicar-se a la vida social i política, en especial al Tribunal de Bordeus. Però als 38 anys, “fastiguejat de les tasques judicials i de la funció pública”, decidí retirar-se al seu castell. Volia conèixer el seu «jo interior», volia escatir en l’ésser humà, i començà a redactar els seus Assaigs. Després d’una dècada de retir voluntari, el 22 de juny de 1580 sortí de viatge durant dos anys: és el seu particular i premonitori ‘grand tour’: “No conec millor escola vital que exposar-se a altres formes de vida i provar la infinita varietat de les coses humanes”.

Visita París, Augsburg, Munic i Itàlia. És rebut per grans dignataris del moment com Enric III, rei de França, el duc de Ferrara i el Papa. Passant per Lucca rep la notificació que ha estat elegit maire de Bordeus i retorna per ocupar un càrrec que ja havia exercit el seu pare. El juliol de 1583 és reelegit per dos anys, però en declarar-se la pesta a la ciutat i abandonar-la amb la seva família, fou destituït. La seva estimada torre l’esperava de nou i va reprendre la confecció dels Assaigs, el tercer volum dels quals va publicar-se el 1588.

Montaigne, l’humanista preclar, declara la seva aversió per la violència i els conflictes fratricides entre catòlics i protestants de la França del seu temps, la repugnància pels que busquen la fama a qualsevol preu, i es ratifica en la seva visió escèptica com a resposta al fanatisme. Com Erasme i Tomàs More és relativista i rebutja les proposicions absolutes. Però, mostra de saviesa, es descarta a ell mateix com a guia espiritual, com a maître à penser.

Algunes de les seves màximes ens colpeixen encara avui:

–“Hi ha vicis legítims, com hi ha moltes accions, o bones o excusables, il·legítimes”

–“El camí més curt per arribar a la glòria seria fer per consciència allò que fem per la glòria”

–“Cal suportar les lleis de la nostra condició. Som aquí per envellir, per afeblir-nos, per estar malalts”.

–“El matrimoni és una gàbia, els ocells de fora es desesperen per entrar-hi, els de dins per eixir-ne”

–“Mai viatjo sense llibres, sigui en temps de pau o en temps de guerra. Són les millors provisions que he trobat per a aquest viatge per la vida”.

–“Una ànima que no es fixi una meta es perd. Qui vol ser a tot arreu, no és enlloc. Cap vent ajuda a l’home que no va a cap port”.

–“No afirmar res temeràriament, no negar res a la lleugera”

–“Si hi hagués una llei contra xupatintes i impertinents, tal com n’hi ha contra dropos i malfactors, jo i altres cent seríem expulsats del regne”

–“Estem sempre recomençant a viure”

–“No hi ha cap dubte que l’home és un objecte extraordinàriament va, divers i fluctuant”

–“La cosa més important del món és saber ser un mateix”

–“La reputació és la més inútil, falsa i vana moneda de la qual ens servim”

–“Si la perfídia pot ser excusable en algun cas, només ho és quan s’esmerça a castigar i trair la perfídia”

–En carta a Enric IV, que el volia al seu servei: “Mai he rebut cap bé de la liberalitat dels reis, com tampoc ho he demanat ni merescut… Soc, Senyor, tan ric com desitjo ser”.

Aquest home lúcid, cultíssim, que segons Stefan Zweig sap que el plaer és en la recerca, no en la trobada, i que ha aconseguit el que Plató considera el més difícil del món, abandonar la vida política amb les mans netes, ens deixa com a preuat tresor la seva més fonda convicció: “Cada home porta en ell la forma més sencera de la humana condició”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides