Sant Jordi és el moment propici per descobrir petites joies com Una tomba per a Boris Davidovitx, de l’escriptor iugoslau Danilo Kis, un aplec de set relats curts que ens parlen de com la història ens converteix en titelles, de com els ideals ens traeixen, i de com la realitat consisteix en allò que no es percep a primera vista. Una obra curta, però monumental que el crític literari Harold Bloom va incloure entre els seus imprescindibles al Cànon occidental. I amb raó, doncs parlem d’un treball que defensa la intel·ligència, el coneixement i una llibertat que no pot raure en el pensament únic.
Ho veiem en aquest passatge que probablement transmet l’essència del llibre: “Els vaig dir que no els trenquessin, perquè molts llibres no són perillosos, que només hi havia perill en un d’ells; i els vaig dir que no els trenquessin, perquè la lectura de molts llibres porta a la saviesa i la lectura d’un de sol porta a la ignorància armada de la demència i l’odi”.
Cadascuna de les set històries que componen el volum passa a un lloc diferent, sempre llunyà de l’antiga Iugoslàvia. Totes tenen en comú una vaga descripció de les conseqüències nefastes de la intolerància viscudes per personatges diferents, des de revolucionaris a agents secrets, passant per oportunistes sense gaires escrúpols, que només tenen en comú el ser perdedors. Per sota, una idea que les uneix de forma vaga, una advertència sobre els riscos de l’autoritarisme i el totalitarisme que va portar Danilo Kis a experimentar una trajectòria vital que poc havia que envejar a la dels seus personatges. És com si tots els seus llibres no fossin res més que una premonició de la seva pròpia vida. “És millor estar entre els perseguits que entre els perseguidors”, concloïa en un escrit anterior, El rellotge de sorra.
Una tomba per a Boris Davidovitx el va convertir en un perseguit. La seva publicació el 1976 va generar una resposta agra de la classe política i intel·lectual del seu país. Kis i la seva obra van ser condemnats i es va engegar una duríssima campanya de desprestigi, encapçalada per la Unió d’Escriptors de Iugoslàvia, on se l’acusava de plagiar escriptors com Joyce i Borges. L’escàndol creat pel règim no va poder ocultar la raó veritable: una postura crítica amb un nacionalisme serbi cada vegada més fort al si de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus, al qual veia com una amenaça.
Kis es va veure obligat a fugir a França i només des d’allà es va poder defensar: “No hi ha dubte que els comunistes, pels que Moscou és la Roma eterna, han percebut el meu llibre com un sacrilegi”. Va morir el 1989, abans que Iugoslàvia implosionés en un bany de sang fins a quedar dividida en una munió d’estats minúsculs, però ho va saber veure venir. I va advertir contra un nacionalisme que considerava com una perversió del patriotisme, que convertia l’estima pel país i la voluntat de servir-lo i millorar-lo “en una categoria negativa de l’esperit, perquè el nacionalisme viu de la negació i per a la negació, del nosaltres no som el que són ells, nosaltres som el pol positiu del món, ells el negatiu”, cosa que el porta a “una paranoia col·lectiva que no és res més que la conseqüència de la por i de la pèrdua de la consciència individual”.
Kis advertia de la subtil frontera entre la veritat i la mentida, de com traspassar-la és un dels símptomes de l’autoritarisme; “si no pots dir la veritat, calla”, “guarda’t de les mitges veritats”, “no parlis en nom de la teva nació perquè, qui ets tu per pretendre representar a qualsevol que no siguis tu mateix?”
Sabia que la democràcia havia fracassat a Europa en els anys 1920 i 1930 per la mateixa raó per la què està fracassant avui en dia; perquè van fallar els valors universals que impulsen el sentiment patriòtic de millorar les vides de la gent que viu al teu país. Davant un conflicte, un patriota mira els diferents escenaris i diu, “això pot passar i lluitarem per evitar-ho”, el nacionalista senzillament ho nega categòricament, “això no passarà aquí”. Frase que sol representar el primer pas cap al desastre, i que a Catalunya escoltem massa sovint. Que anem repetint cada cop amb més freqüència, a mesura que la societat s’esquinça en bàndols que s’allunyen sense remei fins a esdevenir irreconciliables.