Operació per a segrestar el Barça

No sabem encara el guió precís, però és evident que hi ha una gruixuda operació en marxa per quedar-se amb el FC Barcelona. Una operació que pretén sostreure el control efectiu de l’entitat blaugrana als seus propietaris: els 110.000 socis del club blaugrana amb dret a vot.

És, mutatis mutandi, una operació del mateix abast i de la mateixa gravetat que la que va desembocar en la liquidació, ara fa 10 anys, de vuit caixes d’estalvis catalanes (Catalunya, Sabadell, Terrassa, Penedès. Manresa, Tarragona, Laietana i Manlleu), desmantellant una part substancial del nostre teixit financer. Amb la diferència que les caixes d’estalvis eren fredes institucions bancàries, mentre que el Barça apel·la a uns altres valors: el cor blaugrana és emoció, és sentiment, és passió, és rauxa, és identitat.

L’anunci que el FC Barcelona ha decidit adherir-se a la Superlliga europea que promouen Florentino Pérez (Real Madrid) i els Agnelli (Juventus), sense abans sotmetre-ho a la preceptiva votació de l’assemblea de compromissaris, és una anomalia que fa encendre tots els llums d’alarma. Des d’aquesta perspectiva, cal interrogar-se sobre el passeig triomfal de Joan Laporta en el seu retorn al Camp Nou.

D’aquesta operació per apoderar-se del Barça ja en tenim alguns indicis i algunes constatacions. Una certesa absoluta és que Joan Laporta és un president titella, sense cap poder decisori real. Figura al capdavant del club perquè és un personatge molt conegut socialment i que té atractiu mediàtic, però és clar que els cervells a l’ombra que mouen els fils de l’operació l’han col·locat a la llotja del Camp Nou per fer bonic i per distreure les masses.

Una altra constatació és la intervenció de dos instruments estratègics de la Generalitat en la maniobra per col·locar el titella Laporta a la presidència del club.

1) D’un cantó, els Mossos d’Esquadra.
L’operació policial que va culminar amb la detenció, sis dies abans de les eleccions del 7-M, de l’anterior president Josep Maria Bartomeu i de diversos executius del Barça és un cas com un cabàs de guerra bruta. Aquesta intervenció, convertida pels Mossos en un xou mediàtic, es va fer sense el coneixement ni l’autorització de la jutgessa instructora del cas Barçagate. Qui va donar l’ordre de cometre aquesta flagrant il·legalitat?

Des de Catalunya ens queixem i denunciem, amb tota la raó, les maniobres del deep state espanyol, que hi és i que funciona. Però a Catalunya, encara que no som un Estat, també tenim, des de fa molts anys, el nostre deep state, contundent i implacable, que és al darrere de moltes operacions polítiques i econòmiques que, això sí, molt pocs tenim la gosadia d’assenyalar i destapar.

La detenció, absolutament arbitrària i desproporcionada, de Josep Maria Bartomeu i d’alguns dels seus col·laboradors, tenia per objectiu descarat decantar les eleccions del Barça cap al candidat Joan Laporta, per facilitar la seva victòria. Cal que aquesta maniobra il·legal no quedi en l’oblit i que els qui poden fer-ho –la Fiscalia, però també els grups polítics de l’oposició- esbrinin les circumstàncies i els responsables d’aquesta operació policial.

En aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic que, en una de les seves primeres decisions com a president reelegit, Joan Laporta hagi nomenat el comissari Ferran López, fins ara número dos dels Mossos d’Esquadra, com a nou cap de seguretat del FC Barcelona. És un compromís? És el retorn d’un favor que li van fer? És una exigència d’aquest deep state que el va encimbellar a la presidència del club?

2) De l’altre, els mitjans públics de la Generalitat.
TV3 i Catalunya Ràdio s’han convertit en el principals ariets contra Josep Maria Bartomeu i en grans defensors de Joan Laporta. A més, tres dels empresaris que han posat l’aval econòmic a favor de Joan Laporta (José Elías, Eduard Romeu i Jaume Roures) han rebut, en els últims anys, importants contractes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), a través de les seves empreses Audax Renovables i Mediapro.

Es pot dir que l’argumentari, el missatge i els recursos econòmics que han facilitat el retorn de Joan Laporta a la llotja del Camp Nou han sortit de la CCMA i dels seus mitjans de comunicació. El Barça ha estat víctima d’un cop d’Estat protagonitzat pels Mossos d’Esquadra i greixat amb diners públics de la Generalitat.

En l’imaginari i en l’estratègia pujolista, el Barça sempre ha tingut una importància fetitxista cabdal. Recordem que sota la presidència d’Agustí Montal (1969-77), el club va estar dominat per Jordi Pujol, a través de Banca Catalana, que va finançar el fitxatge de Johann Cruyff. La fundació de Convergència Democràtica es va fer l’any 1974, aprofitant una trobada de penyes del Barça a Montserrat.

El llarg mandat de Josep Lluís Núñez a la presidència del FC Barcelona (1978-2000) va ser considerat una usurpació per part de Jordi Pujol, que va mobilitzar tota la seva artilleria política i mediàtica per intentar desallotjar-lo. És la mateixa actitud que va tenir Marta Ferrusola quan el Tripartit va assolir el Govern de la Generalitat: “És com si t’entren a robar a casa”.

En el llarg viatge que va des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1979 fins avui, Catalunya ha perdut bous i esquelles. El projecte final dels nacionalistes catalans –la independència- s’ha saldat amb una estrepitosa derrota. Els jutges espanyols, en aplicació de la legislació vigent, i la Unió Europea han condemnat, sense contemplacions, l’estratègia kosovar de la DUI.

Els independentistes s’estan llepant les ferides i han emprès el retorn als seus quarters d’hivern. El pujolisme, ara transmutat en puigdemontisme, té la temptació de tornar a la fase inicial de “fer país”, prèvia a la de “fer política”. Han arribat a la conclusió que la Generalitat no serveix per fer la independència, que és prescindible i que cal autodestruir-la, com sembla que estan fent després de les eleccions del 14-F.

L’estratègia és la candidatura de Joan Canadell, ara flamant diputat de JxCat, guanyant les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. És Joan Guàrdia elegit nou rector de la Universitat de Barcelona o Oriol Amat, de la Pompeu Fabra. És Isona Passola com a presidenta de l’Ateneu Barcelonès.

Però el cas del Barça és especial. Per la dimensió internacional que té. Per la pluralitat de la seva massa social, molta de la qual és castellanoparlant. Per això, Joan Laporta ha aparcat, d’entrada, la seva ideologia independentista quan s’ha presentat a la reelecció i en els primers dos mesos de l’exercici del càrrec.

L’operació és una altra i passa per segrestar i privatitzar el Barça, convertint-lo en un dels paradigmes de la Catalunya catalana o Catalunya SA. Com el carnet del Consell per la República, una entitat privada que promou Carles Puigdemont i que atorga la Identitat Digital. O la insostenible situació de TV3 que, tard o d’hora, passarà per la seva privatització, total o parcial. És l’evolució de l’independentisme i la seva renúncia a governar Catalunya per transformar-se en un vedat privat.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides