Contra l’esperpent secessionista

El periodista del Diari de Girona Albert Soler ha publicat recentment a la Península Barretines i estrelles. Un passeig pel esperpèntic circ de l’independentisme. El llibre, ens adverteix, “no haurias estat possible sense la col·laboració desinteressada del Vivales, Presidentorra, Presidentmas i Jordi Pujol, en aquest últim es fa extensiu l’agraïment a tota la seva família. Com a presidents que han estat, han portat Catalunya a les més altes cotes de la misèria moral, cosa que ha contribuït notablement al fet que aquest llibre pogués sortir a la llum”. També hi ha protagonistes secundaris: “Aquests escriptors, actors, periodistes i frikis de tota mena, que lluiten diàriament perquè no oblidem ni per un moment l’esperpent que va ser el procés. Veure’ls prendre’s seriosament a ells mateixos quan no conviden més que fer-nos riure, és un estímul constant”. Sense oblidar allò que no ha de ser oblidat: “A la premsa afí al règim, especialment a TV3, sense la col·laboració de la qual, totalment interessada, tots els abans esmentats s’haurien perdut en el temps com cerveses quan plou”.

Destaco dues consideracions de Soler, elementals però clarament subversives a la Catalunya dels nostres dies: “Rodoreda, una de les plomes més grans de tota la literatura espanyola, incloc per igual a homes i dones” (pàg. 194). “Mor Marsé i el que es destaca des dels mitjans oficials [a Catalunya] és que escrivia en castellà, segons sembla el fet de ser un dels millors escriptors catalans de la història és anecdòtic” (pàg. 195). Pensar Rodoreda dins la literatura espanyola sense exclusions i considerar Marsé un escriptor català és a dia d’avui, a .Cat, dos actes de parla-escriptura absolutament revolucionaris. No menys que la conclusió que acompanya el fragment: “Galdós, Marsé… Un poble que valora l’art en funció de l’origen de l’artista, o pitjor encara, de l’idioma en què ha estat escrit un llibre, és un poble destinat a l’extinció. A extingir-se, a més, d’una manera molt curiosa: entrant a poc a poc en el seu propi melic, fins a acabar desapareixent”.

Afegeixo dos plats forts de menú. Per obrir-los una mica més la gana, sobre dos grans prohoms de país:

1. Sobre el senyor Artur: “Artur Mas es va passar la primavera del confinament a la seva residència de Vilassar de Mar, no anava a ser un beneit dels que es queden a Barcelona. Ni tan sols li va fer falta empadronar-se, amb jurar que es va traslladar aquí abans de l’estat d’alarma i es va veure obligat a quedar-se, problema solucionat. Tant és que els veïns neguessin la seva versió i l’acusessin d’infringir la llei, per a un tipus que uns anys abans va jurar també que Catalunya independent es convertiria en la Dinamarca de sud, que cap empresa es marxaria de Catalunya a causa del procés i que tots els països europeus estaven esperant amb els braços oberts la república catalana, una mentida més va ser bufar i fer ampolles, ni tan sols va titubejar”(pàg. 121).
2. La santificació del molt ex honorable. “Enviat pel meu diari a cobrir l’acte final de l’escola d’estiu…, allà vaig veure per primera vegada Jordi Xuclà, que era el president de les JNC, ni més ni menys que les joventuts pujolianes… Més que un membre de la reialesa, em va donar la impressió que Pujol era com el Papa. No, molt més: Pujol era Déu, i s’havia aparegut a un grup de nois i noies, que fins a aquell instant probablement creien que Jordi Pujol no existia, que era un invent de la gent gran, que no podia existir un personatge tan incommensurable. I que, si existís, mai es dignaria compartir uns moments amb ells, pobres mortals. En veure’l, hom estava convençut que Pujol considerava el seu pas pel món com una mena de Segon Adveniment “(pàg. 132).

Recordo el subtítol del llibre: “Un passeig pel esperpèntic circ de l’independentisme”. Com Albert Soler té molt sentit de l’humor, la paraula ‘circ’ encaixa molt bé. Per als que no posseïm en la mateixa mesura i amb idèntica força aquesta excel·lent virtut republicana (entengui’s bé aquí la paraula ‘republicana’), més que circ ens sembla un malviure, un rotllo inaguantable. Per suportar-lo una mica més, el llibre d’Albert Soler és una ajuda excel·lent.