El 1837, Hans Christian Andersen va publicar un conte titulat El vestit nou de l’emperador
(“Keiserens nye Klæder”), també conegut com El rei despullat. Per qui no conegui la història, direm que es tracta d’una reveladora faula sobre com el temor a l’opinió aliena pot arribar a fer-nos creure en les coses més desgavellades i absurdes.
En un temps remot, dos murris que es deien Guido i Luigi Farabutto van convèncer el rei d’un país llunyà que eren capaços de fabricar la tela més formosa i suau que mai s’havia fet. Però també –van afegir-hi– el teixit posseïa la facultat de ser invisible als ulls d’un estúpid. El monarca els va encarregar un vestit, per al qual els murris van sol·licitar fabuloses quantitats de diners i metalls preciosos, riqueses que es van apropiar mentre gesticulaven en l’aire, teixint imaginàriament un vestit que no existia. Quan finalment van acabar la seva tasca, el monarca, confós, va fer veure que s’emprovava el vestit, només per por de ser titllat d’estúpid. I mentre executava moviments de mim, els seus cortesans lloaven la riquesa invisible dels brocats, la invisible qualitat de la tela, el magnífic (i invisible) tall de la peça. Sempre impulsats pel mateix temor. Fins que un bon dia el rei va muntar en el seu cavall i va desfilar, tot ufanós, pels carrers del regne. I encara que els súbdits, que es miraven de reüll, sabien que anava despullat, ningú gosava desvelar la veritat, per por de ser assenyalats i estigmatitzats. Fins que un nen, amb tota la innocència que dóna la infància, va exclamar: “Però si va despullat!”.
Angela Merkel ha anunciat que aviat deixarà la política. I immediatament líders polítics i mitjans de comunicació s’han desfet en elogis –és clar– a qui ha guiat amb mà de ferro durant 15 anys els destins d’Alemanya, i per tant, de la Unió Europea. Però que no els enganyi l’aire tranquil de la cancellera: encara que en aquests temps de pandèmia ningú sembli recordar-ho, aquesta autèntica Farabutto va fer famosa la paraula austericidi, que defineix la política a què va condemnar el continent durant el seu mandat, paraula que significativament procedeix de la suma d’austeritat i suïcidi. Aquesta filla de pastor luterà, marcada sens dubte pel rigor de la religió protestant, ens va fer creure que el vestit que necessitàvem els europeus s’havia de confeccionar amb retallades a la despesa pública, perquè el Mal –clamava– era viure per damunt de les pròpies possibilitats. I qui negués el dogma era, per descomptat, un estúpid. Encara que els qui no creiem en vestits invisibles
sapiguem que les retallades sempre es perpetren contra els serveis públics i, per tant, contra les classes més desfavorides, les quals, lluny de viure per damunt de res, es limiten simplement a sobreviure.
Òbviament, l’aprenenta de bruixot va assolir multitud de deixebles que van replicar aquesta política als seus països. De fet, va aconseguir allò mai vist a Espanya: que la Constitució pogués ser reformada. Mentre qualsevol intent de reforma constitucional és rebuda en aquest país com la profanació d’un text sagrat, la modificació del seu article 135, que consagra l’estabilitat pressupostària i el pagament del deute públic per damunt de tot, es va fer miraculosament de forma exprés, sense referèndum i posant-hi d’acord dos acèrrims enemics: el PP i el PSOE. Qui ho diria.
Fins que el 2020 va arribar un virus desconegut i, com diu la famosa cançó de Carlos Puebla, “mandó a parar”. La covid-19 –semblant als nens en la seva simplicitat, ja que només aspira a sobreviure i reproduir-se– va assolar el món i va exclamar: el sistema està despullat. I va mostrar, bàsicament, una societat devastada per les retallades.
Al nostre país, per exemple, aquella Seguretat Social que un dia va ser la joia de la corona de l’Estat –“una de les millors del món”, es deia– es va revelar com un sistema desmantellat, amb mitjans insuficients i molta precarietat laboral, que ràpidament es va veure desbordat per la pandèmia. Una sanitat que encara avui segueix clamant, com recull El Roto en un dels seus magnífics dibuixos, “menys aplaudiments i més mitjans”. I l’Administració, com un elefant lent i ineficaç, amb una plantilla disminuïda i envellida, impotent per gestionar –i pagar– de forma ràpida i completa prestacions tan essencials com l’Ingrés Mínim Vital o els ERTO.
Precisament perquè no som estúpids, no creiem en vestits invisibles. Merkel, no et plorarem.
