El pilar essencial de la sanitat, com d’altres macrosistemes de serveis, són els professionals. És pràcticament impossible que funcionin correctament, amb els nivells necessaris de qualitat i seguretat, si els seus recursos humans no són suficients, no estan motivats o treballen en contextos organitzatius i laborals desfavorables.
Les polítiques desenvolupades a Espanya en l’àmbit sanitari no han prestat l’atenció deguda als diferents col·lectius professionals des de fa més de 30 anys. Es diu aviat però és una eternitat. Sembla com si els responsables de dissenyar-les i de gestionar els centres i serveis s’haguessin oblidat que les consultes, les intervencions i les tecnologies no funcionaran bé si no estan ateses per professionals competents i motivats.
Molts analistes sanitaris estan convençuts que aquest oblit no és casual, que és intencionat i està dirigit, més o menys explícitament, a soscavar les polítiques socials públiques i, amb això, l’estat i la societat de benestar. És molt possible que no els falti raó i que estiguem assistint amb passivitat culpable al triomf de plantejaments centrats en la contradicció que suposa pregonar declarativament la necessitat de disposar de potents sistemes de serveis públics en àmbits com el sanitari i l’educatiu mentre se’ls nega els recursos imprescindibles per garantir el seu bon funcionament. Aquesta contradicció és encara més cridanera quan és assumida per governs que s’autoqualifiquen de progressistes o d’esquerres.
La síndrome del professional “cremat” és cada vegada més habitual en l’àmbit sanitari i expressa l’afartament dels que treballen en aquest camp després d’anys de patir condicions desfavorables en l’exercici de la seva activitat, condicions que els porten no solament a perdre la motivació si no també, el que és més greu, a abandonar tota esperança de millora en el futur. En aquestes circumstàncies és impossible evitar el deteriorament progressiu de la qualitat i seguretat del sistema i que es puguin assolir objectius d’innovació i progrés.
Es podria pensar que aquesta síndrome afecta només o principalment als metges però no és així. Les infermeres, els tècnics que treballen en sanitat, els treballadors socials i els administratius sanitaris, entre d’altres, participen també d’aquest atipament ja que comparteixen amb els primers els mateixos o molt semblants problemes laborals i professionals.
Els governs d’Espanya i les seves comunitats autònomes assisteixen impàvids des de fa anys a l’emigració d’un nombre considerable de professionals sanitaris a la recerca de millores significatives de les seves condicions vitals i de treball, o al menys de les econòmiques, en altres països d’Europa i Amèrica mentre que en el nostre mercat laboral hi ha dificultats creixents per cobrir les necessitats en determinades professions, especialitats i àmbits geogràfics.
Als problemes derivats d’unes condicions laborals marcades per la precarietat en la contractació, la rigidesa i les dificultats per a la conciliació familiar se suma l’absència secular d’una planificació mínimament fiable i coordinada de les necessitats de recursos humans del nostre sistema sanitari, tant des la perspectiva estatal com autonòmica i local. Serveixi d’exemple el fet que encara no tenim un registre estatal de professionals operatiu i fiable que ens permeti saber quants, on, amb quina dedicació i en quina especialitat treballen i això tot i que ja fa ara 18 anys que es va instar legalment al seu disseny i implantació.
L’actual pandèmia de la Covid-19 ha tret a la palestra pública aquesta situació evidenciant les dificultats dels governs autonòmics per cobrir les necessitats emergents generades en totes les professions de l’àmbit sanitari però amb incidència especial en la d’infermeria. Però el més greu és que, en aquest marc previ de deteriorament professional, els responsables governamentals s’han mostrat incapaços de generar ofertes de treball atractives i estables i han seguit mantenint, o fins i tot potenciant, la precarietat laboral amb contractes temporals de curta durada i remuneracions clarament escasses. Fins i tot han hagut d’utilitzar tàctiques coercitives per aconseguir cobrir les places dels centres hospitalaris oberts arran de la pandèmia.
El nostre sistema sanitari, més encara amb la pandèmia, està tensionat per greus problemes estratègics i de finançament així com per l’immobilisme innovador dels seus dirigents. Si a aquest marc desfavorable li afegim el cansament dels seus professionals ja poden donar per segur que no s’aconseguiran trobar les solucions que necessita cada dia amb més urgència.
