Escric aquestes ratlles encara sense govern, encara sense un consens que pugui almenys fer veure que es treballa des de les institucions catalanes. Dic “fer veure” perquè fa anys que tot plegat és un nyap que dificulta la veritable tasca envers els ciutadans immersos en una crisi, en una pandèmia com mai s’havia viscut i que veuen, veiem, amb estupefacció, com el fugat Puigdemont intenta manar des de Waterloo, mentre que ERC continua atrapada, aporegada, incapaç de sortir d’un bucle que l’arrossega a la hispanofòbia, al supremacisme i a la perpetuació de la fractura social en la qual hi som des de fa una dècada. És com l’adult que es nega a madurar, a veure la realitat, que s’enganya a ell mateix, intentant fer-ho amb els que l’envolten, encara que sigui mitjançant l’engany i enganyant la gata.
No s’entén com un partit que havia abraçat mínimament el pragmatisme, torna a cagar-se a les calces, torna a tenir aquella tremolor de cames davant el partit del 3% que només aspira a mantenir el poder i els càrrecs que els mantinguin vius. De veritat es creu ERC que això significa el camí cap a la independència? De veritat són tan babaus que no veuen que la xarxa clientelar creada per Jordi Pujol encara es manté i que l’únic interès és perpetuar-la en el temps? Fins quan ERC continuarà aterrida i empresonada en la seva pròpia covardia?
No s’entenen tantes coses… De fet, la picabaralla entre les forces independentistes és una bomba de rellotgeria que provoca un cansament mortal per a la democràcia. La dada de l’abstenció en l’última convocatòria electoral demostra que el votant està fart de discussions estèrils, de teatralitat buida de contingut, de falses esperances, de fictícies encaixades de mans que només serveixen per incomodar aquells que han de donar un suport a una investidura que neix morta. Creuen, creiem, de veritat, que aquells que durant més d’un any s’han mirat de reüll, han parlat d’amagatotis, han confabulat per tal d’enfonsar a qui seien al seu costat, ara podran mirar-se a la cara i conformar un govern amb cara i ulls? Sincerament, no serà possible.
I és que ERC no ha fet el pas que s’esperava. En algun moment de la història, pensàvem que seria capaç de “penebitzar-se”, de reconèixer que la fractura social creada no podia continuar en el temps, que calia un cop de timó, un canvi de rumb i una posada en marxa dels motors cap a una Catalunya de tots. De fet, els discursos de Pere Aragonès es movien en aquest sentit. Malgrat tot, poc després es deia el contrari, es pactava amb la CUP un programa impossible, amb propostes en les quals no tenen competències, aplaudint la radicalització als carrers, només amb la intenció de pressionar a Junts. És aquesta la manera d’aconseguir un govern estable?
La claudicació d’ERC és de tal magnitud que farà mal. Ens instal·larà en una confrontació perenne i farà arrelar encara més la fractura. Què impedeix a ERC trencar definitivament amb Puigdemont? Per què aquestes cadenes que l’uneixen a la irrealitat no acaben de trencar-se? Per què no s’alliberen d’una vegada per totes? Per la por. Una por que s’ha fusionat amb una diarrea mental que els fa creure en un món oníric fictici i d’enganyifa total. Els dirigents d’ERC ho saben, ho veuen, però com en el conte del vestit de l’Emperador, tenen por de mostrar que és nu, que aquella meravellosa indumentària de la qual tothom en parla, és completament inexistent. La por a ser titllats de traïdors, de botiflers els ha paralitzat. L’aranya Puigdemont els ha inoculat un verí pitjor que mortal, ja que aconsegueix entumir el cervell i no deixar-lo treballar. Com la burundanga.
Molt probablement l’acord arribarà. No s’espera d’ERC un pas cap a la maduresa, un projecte basat en la cohesió de la societat catalana, a l’estil basc. De fet, la presència d’Otegi als seus mítings durant la campanya, referma l’opció més explosiva. Només els covards són capaços de tirar pel dret sense valorar opcions que convinguin a tothom. La intel·ligència ha mort des de fa temps. ERC podria haver revertit la situació, podria haver tret Catalunya d’aquesta decadència que ens fica en un pou sense sortida. N’hi havia prou amb parlar amb el PSC, la força majoritària. Estic segur que Salvador Illa hauria donat el seu vot a la investidura a un president republicà a canvi de l’estabilitat que es demana a crits des de tots els sectors. Però què hi farem si ens governen uns gallines.
