«El terrorisme sempre ha actuat en secret»

Entrevista a Ignacio Sánchez-Cuenca

Ignacio Sánchez-Cuenca
Ignacio Sánchez-Cuenca

Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid. Fa investigacions acadèmiques i participa en l’esfera pública, amb publicacions i col·laborant en diversos mitjans de comunicació. És autor de La desfachatez intelectual (Catarata) i Atado y bien atado (Alianza Editorial). Ara ha publicat Las raíces históricas del terrorismo revolucionario (Catarata).

 

El terrorisme és l’arma dels pobres?

Moltes vegades es parla de l’arma dels pobres, o dels febles. Crec que hi ha una part de raó en això. El terme “terrorisme” està molt carregat de política. S’utilitza amb finalitats deslegitimadores, per criticar. Des d’un punt de vista acadèmic, intento buscar un punt de vista més imparcial, que consisteix a suposar que el terrorisme és el tipus de violència que observem quan hi ha molta asimetria entre les parts. Com més feble és una part en relació amb l’altra, com més feble és un grup armat en relació amb l’Estat, més probable és que, finalment, recorri a tàctiques terroristes. En aquest sentit, es pot interpretar el terrorisme com una arma dels febles.

El terrorisme, bàsicament, és un mètode, una eina, susceptible de ser utilitzada per uns o altres?

Efectivament, s’utilitza amb finalitats molt diferents. Les estratègies terroristes tenen un origen històric clar en els anarquistes del segle XIX, amb l’arribada de la propaganda pel fet. Entre els seus grans usos, el terrorisme ha estat utilitzat com un instrument per provocar una revolució, que és el que van pretendre els anarquistes, i que després han repetit moltes organitzacions extremistes de l’esquerra. Poses bombes o assassines persones de les forces de seguretat de l’Estat amb la idea que les masses obrin els ulls, es mobilitzin i participin en un moviment revolucionari. Així, el terrorisme seria l’espurna que encendrà la metxa. Una altra forma d’utilitzar-lo té a veure amb moviments de caràcter nacionalista, que reivindiquen un territori i pressionen l’Estat perquè acabi fent concessions. Per exemple, perquè la Gran Bretanya s’oblidi d’Irlanda del Nord i aquesta es pugui reunificar amb la República d’Irlanda. O que el País Basc celebri un referèndum d’independència. En qualsevol cas, aquests moviments segueixen una lògica diferent de la del terrorisme esquerrà. Hi ha també un terrorisme d’extrema dreta, que ha estat freqüent en la història. Pretén, mitjançant atemptats indiscriminats contra la població civil, generar una sensació d’ansietat, de terror, que creï les condicions per a un cop d’Estat.

A la llum de fenòmens com l’anomenat “terrorisme islàmic”, es podria parlar, també, d’un terrorisme religiós?

Amb això els meus col·legues no solen estar-hi d’acord, però crec que l’onada de terrorisme islamista és com una irradiació del terrorisme revolucionari, d’esquerres. No comparteix gairebé res amb aquest, però sí la idea que cal substituir els règims existents per convertir-los en una altra cosa. Els grups d’extrema esquerra utilitzaven la violència per intentar aconseguir règims socialistes o comunistes. Els islamistes no han inventat res nou. El que han fet és portar les estratègies terroristes fins a l’extrem.

En contra del que sembla, el terrorisme en realitat no està molt teoritzat?

Sí, el terrorisme està molt estudiat i teoritzat. Esmento en aquest llibre que un dels principals teoritzadors de la violència terrorista d’esquerres va ser un espanyol exiliat, de qui ningú parla a Espanya: Abraham Guillén. Va lluitar a la Guerra Civil. Empresonat pel franquisme, va fugir de la presó i se’n va poder anar a l’Argentina, i després a l’Uruguai. Va ser el gran teòric del que es va anomenar la “guerrilla urbana”, que jo anomeno terrorisme revolucionari. Va distingir molt bé les condicions per fer la revolució en un país més rural, com era Cuba, amb l’estratègia de Fidel Castro i del Che Guevara. Va pensar que això no tenia sentit en països més desenvolupats, com l’Argentina i l’Uruguai, i va teoritzar sobre la guerrilla urbana. Gairebé sempre hi ha algun teòric al darrere d’aquests moviments. En el cas de l’islamisme, per exemple, encara que també és poc conegut, hi ha un sirià, que va estar vivint a Espanya fins als atemptats del març del 2004: Al Suri. Va escriure un tractat de mil pàgines sobre la violència en els moviments islamistes.

De totes maneres, caldria parlar més de terrorismes, en plural, que de terrorisme?

N’hi ha moltes varietats, però crec que és possible trobar una arrel comuna a tots els tipus de terrorisme. Jo he defensat que un factor compartit pel terrorisme és la lluita clandestina. Aquesta és la diferència amb les guerrilles. Les guerrilles controlen un territori, es fan fortes a les muntanyes, o on sigui, i es transformen en una espècie d’Estat a l’ombra, que exerceix una autoritat sobre la població local, extreu recursos, imparteix justícia, etc. Però el terrorisme sempre ha actuat en secret. Per això és un recurs que utilitzen els més febles. Els que ni tan sols tenen la capacitat d’enfrontar-se a un Estat directament, com ho feia la guerrilla colombiana, salvadorenca…, o el mateix Vietnam.

Per què, en el cas d’Europa, sorgeix el, diguem-ne, neoterrorisme en països com Alemanya, Itàlia o Espanya?

Això és el cor del llibre. A curt termini, les mobilitzacions del 68 no tenen conseqüències polítiques. Van suposar un canvi social molt important, això sí. Es van estendre per tot el món, des de França als EUA o el Japó. En alguns d’aquests països van sorgir grups armats i en altres no. Per què? Mirant enrere, es veu que només sorgeix un terrorisme d’esquerres fort en els països que en el període d’entreguerres van tenir dictadures feixistes. El Japó, Alemanya, Itàlia i Espanya són els països principals. També a Grècia, on hi va haver un grup important: 17 de Novembre. En canvi, els països que van mantenir la democràcia als anys 20 i 30, quatre dècades després no van viure el terrorisme. Aquesta és la tesi central del llibre. Aquells règims dretans van reprimir molt l’esquerra, que es va radicalitzar. Després del 68, aquesta tradició de radicalisme ideològic es va traduir en grups armats.

Existeix vinculació entre l’esquerranisme (entès com a malaltia infantil del comunisme) i el terrorisme?

Clarament, el terrorisme d’esquerres dels anys 70 i 80 és conseqüència d’aquest esquerranisme. Hi ha un excés de voluntarisme en la creença que un petit grup armat pot desencadenar una revolució en països industrialitzats. Des del punt de vista de l’esquerra clàssica això era un deliri. Estaven molt influïts per les experiències d’alguns països del tercer món. Cuba (1959) i Algèria (1962) van ser crucials. Tots aquests grups fracassen. Els moviments de l’autonomia, que diuen que els partits i els sindicats no representen la classe treballadora. Això va ser el caldo de cultiu intel·lectual en el qual va fermentar la violència armada de l’extrema esquerra.

Però els comunistes sempre van estar en contra del terrorisme…

Pensaven que la lluita armada havia d’estar protagonitzada per les masses, un exercici de consciència de classe. Per contra, el terrorisme representava una petita avantguarda que es posava sobre les seves espatlles la responsabilitat de fer la revolució. Lenin, Trotski… sempre van ser molt crítics amb l’ús de la violència armada per part d’una avantguarda clandestina, que és el terrorisme.

En la lluita clandestina, l’enemic acaba sent la policia, que, naturalment, es pot infiltrar en els grups terroristes?

En ser organitzacions clandestines mai es té una informació fiable del que passa al seu interior. Això dóna peu que es puguin produir visions conspiratives. En el cas d’Espanya, sempre hi va haver sospites que el GRAPO era un grup teledirigit pels serveis secrets. Gent com Pío Moa podria confirmar aquesta idea. A Itàlia també es va especular molt sobre les Brigades Roges. S’ha dit que Moretti treballava per als serveis secrets. Però, en tot cas, la seva influència no va ser determinant. Les similituds ideològiques i polítiques entre els grups posen de manifest que es tractava de fenòmens amb calat social.

En definitiva, el terrorisme es percep com el nou Gran Diable dels nostres dies?

És el Mal, amb majúscula. De fet, els conservadors americans deien, arran de l’11 de Setembre, que és el mal, i el mal no té explicació. Però, malgrat tot, el terme terrorisme té una referència més o menys objectiva, i si el despulles de totes aquestes capes polítiques no és més que violència armada duta a terme per grups clandestins.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides