La Catalunya de la reconciliació

El debat d’investidura de Pere Aragonès com a candidat a la presidència de la Generalitat va evidenciar, un cop més, que actualment hi ha moltes posicions polítiques sobre quin rumb ha d’adoptar Catalunya en els anys vinents. El futur president i el futur Govern hauran de tenir en compte aquesta pluralitat d’opcions polítiques si volen començar a recosir les ferides dels últims anys.

Per aquest motiu, és molt sorprenent que Aragonès, tot i emfatitzar la diversitat política existent, es dirigís en la pràctica totalitat del seu discurs als grups independentistes. És cert que la voluntat del candidat d’ERC és governar amb JxCat i la CUP, però la seva al·locució no era per dirigir una assemblea independentista sinó per presidir el govern de la Generalitat. No resulta gaire compatible voler ser el president de tota la ciutadania de Catalunya i, al mateix temps, proposar un “acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació”.

Els resultats electorals del passat 14 de febrer mostren que no hi ha unanimitat dins la societat catalana sobre si els presos independentistes haurien d’estar o no a la presó (amb el sobreentès que és el poder judicial i no la ciutadania qui decideix sobre això). L’actual cambra catalana evidencia que sobre aquesta qüestió hi ha, a grans trets, tres postures: la independentista, la de l’statu quo (PP, Cs i Vox) i la dels indults i/o la reforma del delicte de sedició (PSC i comuns).

Si bé és cert que la via de l’amnistia és la que compta amb més suport parlamentari, el plantejament que la política té eines perquè els líders independentistes puguin estar fora de la presó (però que no hi són per les seves idees polítiques) és el que ha crescut més: ha passat dels 25 escons als 41 (tot i que un sector dels comuns és més proper als independentistes que als socialistes en aquest tema).

Per contra, el manteniment del statu quo, és a dir, que el Congrés dels Diputats no reformi el delicte de sedició ni que el govern central pugui concedir els indults, ha perdut 20 escons, ja que en l’anterior legislatura PP i Cs sumaven 40 parlamentaris.

Els dirigents independentistes són perfectament conscients que l’amnistia no té cabuda dins el marc jurídic i polític actual perquè saben que les votacions que es van aprovar al Parlament el 2017 trepitjaven els drets de les minories, no comptaven amb el suport necessari i vulneraven tant l’Estatut de Catalunya com la Constitució Espanyola, els nostres marcs de convivència. Això no treu, però, que la sortida dels presos independentistes afavoriria la tasca política a Catalunya. Ara bé, fora bo que es comprometessin, tant si finalment se’ls indulta com si no, a assolir els seus objectius polítics per les vies legals, és a dir, per les democràtiques.

És cert que ni la concessió dels indults ni la reforma del delicte de sedició no depenen ni de la cambra catalana ni del Govern, però els resultats electorals indiquen que si l’independentisme adopta postures més flexibles i realistes podria arribar a acords amb alguns partits no independentistes que afavoreixin la convivència, redueixin la crispació i avancin cap a la necessària reconciliació.

Però perquè això és produeixi, l’independentisme ha de fer un gir de 180 graus i deixar de menystenir i vetar al PSC. Sobta el to i les crítiques contra els socialistes catalans per la situació dels presos quan Miquel Iceta ja va apuntar la possibilitat de l’indult durant la campanya electoral de 2017.

Una comunitat no es construeix sobre el rancor, l’odi o el menyspreu. Si el Parlament elegeix en els pròxims dies a un president, aquest tindrà l’enorme repte de bastir ponts entre l’esfera independentista i la que no ho és. No fer-ho ens abocaria, novament, a l’abisme.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides