L’ara no toca, actualitzat

Amb la corba ascendent, els polítics no estan pel que haurien d’estar. “No hay cosa nueva debajo del sol”, que deia la Lozana andaluza, i abans Eclesiastès, però abans no hi havia corbes que ascendissin. D’aquest trajecte, almenys n’hauríem pogut aprendre a ser més responsables. Als ciutadans se’ns demana de tot i també dos ous durs, i complim, no tots, però si una absolutíssima majoria. I se’ns renya si no ho fem bé. Per exemple, s’obre, sense fer-ne publicitat ni reservar-ne el dret d’admissió, una pàgina web a on la gent pot inscriure’s per vacunar-se; els qui pel sistema boca-orella se n’assabenten -uns 100.000-, s’hi apunten i fan drecera en el laberíntic mètode de vacunació. Feina feta no fa destorb. A posteriori, les autoritats indiquen que només hi haurien d’haver anat aquells qui prèviament rebessin una trucada o un sms. Amb el temps, les ànsies de vacuna tipificaran com a delicte. La cosa té mèrit, ens bombardegen amb dubtes sobre els efectes perniciosos de la vacuna Astra-Zeneca, per després desdir-se, i, malgrat tots els malgrats, la població es manté impacient per vacunar-se. Desenganyem-nos, la ciutadania ho està fent millor que els polítics, infinitament millor, i les pomes podries, que n’hi ha, no han podrit la majoria del cistell.

Però, els polítics mengen a part. En una setmana en què el comediant Toni Cantó ha insistit sense rubor a subratllar el pitjor de la política, els qui manen a Catalunya i pretenen prorrogar el mandat gràcies a la majoria que les urnes van atorgar al bloc independentista, s’entossudeixen a fer el que no han de fer. La Catalunya pandèmica no pot suportar més temps la interinitat del Govern, encara que només siguin quatre dies. Però, Junts ha decidit dilatar la travessia. No sé si es cobren factures passades -quan guanyava Convergència o la postconvergència Esquerra també es feia de pregar, a pesar que al final sempre acabava accedint-, o busquen demostrar que, tot i els resultats, continuen manant. El fred de peus per la priorització negociadora republicana per la CUP és evident. Sigui pels motius que sigui, com deia el seu guru, Jordi Pujol, ara no toca. Entenguis ara com a moment extrem forçat per una pandèmia sense precedents moderns.

El més desesperant de tot plegat és aquesta molesta sensació de déjà-vu en què vivim. Com escrivia la setmana passada, només ha canviat l’ordre dels factors, però la idea és mantenir un govern que s’enroca en la baralla constant. Potser en altres temps, la ciutadania podia mostrar-se més permissiva amb segons quines mediocritats, però ara, amb el panorama que tenim, gens ni mica. Però ells, tretze són tretze. Catalunya no mereix un govern que sempre està a la grenya, no ara. Els de Junts al·leguen que l’acord no és sòlid, que cal remarcar el paper del Consell de la República en general i de Carles Puigdemont en concret. Ui sí, el carrer frisa pel Consell de la República… no es parla de res més (ironia). I què dir de Puigdemont? Primer, que hauria de poder tornar lliurement, com els presos independentistes sortir de la presó. Després, que hauria de permetre, haurien de permetre tots plegats, i, fins i tot propiciar el relleu.

La pandèmia de la covid-19 ha fet saltar pels aires, o, si més no, ho hauria d’haver fet, la vella política. Ara, sense renunciar a res, toca arremangar-se. Després, quan amaini la tempesta, ja hi haurà temps per debatre el que calgui i més. És un tema de prioritats.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides