Independentistes, budistes i artistes

Cinc de set. Aquesta és la correlació de representants independentistes (dos d’ERC, dos de JxCat i un de la CUP) i no independentistes (dos del PSC) que hi ha a la  Mesa del Parlament de la XIII Legislatura. Una proporció que no representa, en absolut, el mapa electoral de Catalunya, on les forces independentistes i no independentistes estan pràcticament igualades.

Històricament, el nacionalisme català ha fet del plany victimista la seva raó d’existir. Des del Memorial de Greuges del 1885  han passat més de 135 anys. Durant tot aquest llarguíssim període de temps, el discurs del catalanisme polític, en funció de cada època, ha anat variant de lletra, però la música, amb el seu conegut i dramàtic in crescendo, és sempre la mateixa: “Madrid no ens entén, Madrid no ens estima, Madrid ens té ràbia, Madrid ens roba, Madrid ens vol fer desaparèixer”.

Aquesta actitud de ploramiques i de donar la culpa sempre als altres amaga, normalment, la pròpia incapacitat i impotència per agafar la paella pel mànec i assumir la responsabilitat dels nostres actes i del nostre destí. L’independentisme encara ha de fer una profunda introspecció per reconèixer els gravíssims errors  estratègics  que ha comès i que l’han portat a ser considerat, per a vergonya seva,  l’“ovella negra” de la Unió Europea, juntament amb els partits populistes, euroescèptics i xenòfobs.

De Pau Casals a Carles Puigdemont hi ha una distància abismal. Tots dos van internacionalitzar el “cas català”. Però, mentre el primer despertava admiració i respecte en els grans temples mundials de la democràcia, com la Casa Blanca o les Nacions Unides, el segon és menystingut i rebutjat per la gran majoria dels seus col·legues del Parlament europeu, entre altres coses per la seva frivolitat en les relacions amb el Kremlin.

I és que quan, més enllà del victimisme, el catalanisme/nacionalisme/independentisme ha passat a governar i a demostrar, amb fets i no paraules, com dirigeix i com gestiona, aleshores salten les caretes i l’ànima ens cau als peus: corrupció, amiguisme, malbaratament dels recursos públics, manipulació mediàtica, segrest del pluralisme informatiu i democràtic, marginació de la població castellanoparlant…

El seu projecte polític, el seu “país imaginat”, no fa cap mena de gràcia. Té una essència totalitària i uniformitzadora que fa basarda i que com a català no nacionalista haig de rebutjar i denunciar. Ho vam veure amb les esfereïdores lleis de desconnexió del 6 i 7 de setembre del 2017. I en tenim novament constància amb la imposició, absolutament esbiaixada, de la Mesa del Parlament i, per postres, amb l’elecció d’una presidenta, Laura Borràs, investigada per corrupció.

Jo no tinc res contra els independentistes –com tampoc contra els budistes, els lampistes o els artistes-, però sí contra la manera que volen implementar i imposar la seva ideologia. No entenen, o no volen entendre, que a Catalunya hi ha milions de persones que, per moltíssimes raons, no troben interessant ni pragmàtica la secessió d’Espanya.

En comptes d’acceptar-ho i de canalitzar la seva energia per intentar millorar la convivència entre tots, treballant per fer una societat catalana més solidària i més equilibrada, continuen enderiats a aixecar murs. Com que no poden aixecar la “gran muralla” de l’Ebre, es dediquen a aixecar, portes endins, petits murs, encara més lesius, que divideixen famílies, pobles, barris i ciutats.

Aquesta manera caïnita d’entendre la vida i la política és inacceptable a l’Europa del segle XXI. Passar el corró, com s’ha fet amb la composició de la Mesa del Parlament, o aplicar la llei de l’embut, com denota la designació de Laura Borràs, desprestigien encara més l’independentisme.

Estan obsedits en cridar l’atenció perquè “el món ens mira”. Però allò que el món veu és que a Catalunya, i en nom de la independència, se segresten el Parlament i la democràcia. 

L’enverinat i sagnant conflicte de l’Ulster, on els murs –aquests, de debò- van dividir pobles, barris i ciutats, es va resoldre amb la conformació d’un govern format per representants dels catòlics i dels protestants. A Catalunya, per superar les profundes ferides provocades pel procés, ens cal també un govern d’independentistes i no independentistes. El PNB i el PSE-PSOE ho han fet també a Euskadi i els hi va la mar de bé. 

Però sembla obvi que aquesta no és l’estratègia que porta al cap Oriol Junqueras. És de l’escola de Jordi Pujol: vol socialitzar el seu patiment, del qual ell i només ell és responsable. Ningú no va obligar Jordi Pujol a ser un corrupte i a emparar la corrupció. 

Oriol Junqueras, que és de Sant Vicenç dels Horts i n’ha estat alcalde, coneix perfectament la “Catalunya real”. Per què té aquesta manca de respecte i consideració envers els seus conciutadans no independentistes, que diu que tant estima i que són majoria al seu poble? Podrà mirar-los als ulls, sabent tot el mal que els infligeix amb la conformació d’un govern de la Generalitat monocolor independentista?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides