Les eleccions del 14-F van deixar Junts per Catalunya (JxCat) en una situació de feblesa que no tothom s’esperava. El partit s’havia preparat per a la remuntada, per repetir la victòria dins l’independentisme que havia aconseguit tres anys enrere. L’estratègia, amb Carles Puigdemont al capdavant i Laura Borràs de candidata efectiva, semblava que funcionava. Però es van quedar a uns milers de vots i a un diputat del seu objectiu. El resultat va ser que JxCat no només no va guanyar, sinó que va quedar al darrere del PSC i –cosa que és més important per a ells– d’ERC.
Això ha fet que al partit hagin començat a sorgir les famílies, els sectors i la diferència d’estratègies. Els que volen mantenir l’aposta per l’unilateralisme gairebé fantasiós i pressionar ERC al màxim; els que prefereixen assumir que són tercers, que Pere Aragonès i la via dialogada han guanyat, i que s’han d’adaptar per no despenjar-se en un Govern que pot resultar clau en la gestió de la postpandèmia; i els que volen apropar JxCat a la manera de fer de l’antiga CiU. Estratègies enfrontades que des de les cotes més altes de poder es disfressen, però que, sent el soci petit i sotmès, costen d’amagar. Durant les negociacions, de fet, ERC i la CUP asseguren que han constatat que JxCat té més problemes interns que amb ells. Coses de la política.
