La història de Catalunya va experimentar un gir de 180 graus quan, just elegit president de la Generalitat, l’any 1980, Jordi Pujol va signar el seu primer decret: va ser per nomenar un desconegut militant de l’agrupació de Sarrià-Sant Gervasi de Convergència Democràtica (CDC), Lluís Prenafeta, com a secretari general de Presidència i, per tant, l’home de la seva màxima confiança a Palau.
En aquesta designació hi va tenir una influència cabdal Marta Ferrusola, que va veure en Lluís Prenafeta –un obscur viatjant de comerç que treballava per una empresa italiana de maquinària d’adoberia– l’home pràctic i absolutament lleial que el seu marit (i ella) necessitava al costat per dirigir els destins generals de Catalunya i, sobretot, per gestionar els seus interessos particulars de la família Pujol.
La Generalitat venia de la tradició afrancesada del president Josep Tarradellas: ordre, rigor i un sentit estricte de l’administració dels recursos públics. Amb la designació de Lluís Prenafeta es va introduir al cor de la Generalitat la manera de fer italiana mafiosa (manipulació, corrupció, maquinacions i trampes), que va marcar els 23 anys de mandat ininterromput de Jordi Pujol… i que dura fins als nostres dies.
En aquest sentit, l’elecció de Laura Borràs com a nova presidenta del Parlament és una pèssima notícia per a Catalunya. No perquè sigui una abrandada independentista. Cadascú és ben lliure de pensar el que vulgui, sempre que els seus actes respectin la legislació i siguin conseqüents amb la pluralitat democràtica de la societat, en aquest cas la catalana.
Laura Borràs és portadora de l’ADN mafiós del pujolisme. Com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) va adjudicar, per tot el morro, un seguit de 18 contractes per a la web d’aquest organisme al seu amic Isaías Herrero. D’empreses que fan webs n’hi ha centenars a Catalunya. Com a directora d’un organisme públic, Laura Borràs hauria d’haver convocat un concurs per fer aquestes tasques i una taula de contractació hauria d’haver valorat i acordat quina era la millor de les ofertes professionals i econòmiques presentades.
Però no. Laura Borràs va decidir tirar pel dret i que la pasta –més de 300.000 euros– se l’havia d’emportar el seu “amiguet de l’ànima”… i no se’n parli més. Amb aquesta manera de fer pujolista, l’actual presidenta del Parlament va incórrer en els presumptes delictes de frau, prevaricació, falsedat documental i malbaratament de recursos públics, dels quals està acusada.
Aquesta és la radical diferència entre el llegat tarradellista, estricte i auster, i la corrupta “cultura” de poder i negocis que, amb la inestimable expertise de Lluís Prenafeta, va implantar Jordi Pujol a la Generalitat restaurada. No és estrany que tant Lluís Prenafeta com els seus mentors i protectors, Jordi Pujol i Marta Ferrusola, hagin acabat involucrats en casos judicials de corrupció i a tots tres se’ls hagin descobert comptes en paradisos fiscals.
Laura Borràs, la nova presidenta del Parlament, és una branca d’aquest arbre corcat. Els seus “trapis” amb l’informàtic Isaías Herrero –que, per postres, va ser condemnat per tràfic de drogues i falsificació de diners- són absolutament censurables i condemnables. No són una “anècdota” ni una “persecució política”, com afirmen ella i el seu cor d’aduladors. Aquests “trapis” són el paradigma de la degradació política i l’aberració moral a la qual ens ha portat el pujolisme.
Avui, el poble de Catalunya ha de veure amb escarni com aquesta presumpta delinqüent ocupa la màxima autoritat institucional del país, com els mossos abillats de gala li reten honors, com es passeja amunt i avall amb un cotxàs oficial amb xofer i com, cada mes, s’embutxacarà, trinco-trinco, més de 10.000 euros dels pressupostos públics. Indecència i infàmia. Com cantava el seu altre “amiguet de l’ànima”, Lluís Llach: “No és això, companys, no és això!”.
