En menys d’una setmana sabrem quin diputat o quina diputada presidirà el Parlament de Catalunya. L’aritmètica parlamentària fa pensar que serà un representant de JxCat o de la CUP qui la dirigirà. Però en la política catalana 2 i 2 no fan 4. Si fos així, ERC, JxCat i la CUP, que tenen majoria absoluta des de fa anys, haurien aprovat moltes més lleis de les que han tirat endavant.
Per aquest motiu, no es pot descartar que, davant la falta d’acord entre les forces secessionistes, sigui la socialista Eva Granados qui acabi presidint la cambra catalana. El precedent més recent va ser la divisió que hi va haver entre PP i Vox a l’hora d’escollir la Mesa del Congrés, que va provocar que un membre de Podem acabés ocupant una secretaria.
A hores d’ara, l’únic que està clar és que la configuració de la Mesa del Parlament serà el termòmetre per saber com estan les negociacions per formar un eventual nou executiu independentista. Si les reunions entre les formacions independentistes acaben a bon port, ERC, que somiava amb fer el ‘sorpasso’ a JxCat en unes eleccions al Parlament, acabarà presidint la Generalitat. El fet que els republicans i els postconvergents estiguin separats per un únic escó i que Pere Aragonès necessiti el suport de la CUP per ser investit president i per aprovar els pressupostos permet extreure algunes conclusions.
La primera és que, tot i que ERC tindrà la presidència, serà JxCat qui té tots els números de marcar el relat polític del govern de la Generalitat. Per la força de Puigdemont, perdre la presidència del govern de Catalunya suposa gairebé perdre-ho tot. Per aquest motiu, si Pere Aragonès vol poder formar govern, haurà d’acceptar, en certa manera, els postulats de JxCat (limitar al màxim la taula de diàleg entre governs i recuperar la via unilateral).
En segon lloc, cal tenir en compte que si no hi hagués un acord entre les forces independentistes i calgués repetir les eleccions, qui en podria sortir més beneficiat és JxCat, que podria recollir bona part dels més de 77.000 vots que va obtenir el PDECat i que no es van traduir en representació parlamentària. En aquest cas hipotètic, molt possiblement JxCat acabaria sent, novament, el partit independentista amb més escons.
En tercer lloc, no cal retrocedir gaire per veure que suposa fer recaure la governabilitat en la CUP: inestabilitat, incertesa, confrontació i divisió. A més, acordar alguns canvis que afecten als Mossos d’Esquadra, com ha fet el partit de Junqueras amb els anticapitalistes, és una autèntica temeritat tenint en compte que la CUP no ha condemnat les accions violentes dels darrers dies.
I en quart lloc, es fa difícil creure, després de 5 anys, que hi hagi un govern d’esquerres i progressista si dins seu hi ha una força clarament conservadora. De res serveix buscar aliances amb la CUP o els comuns quan tens consellers al govern que defensen un model econòmic que no aposta per la redistribució de la riquesa.
A més, avui mateix, l’exdiputat d’ERC, Joan Tardà, ha assegurat que repetir l’actual fórmula de govern “seria un Vitneam diari”. Per tant, la situació de decadència, d’inestabilitat, i de pèrdua d’oportunitats socials i econòmiques romandria vigent.
L’única alternativa a aquest possible desgovern és que ERC faciliti d’alguna manera un govern d’esquerres i federalista format pel PSC i els comuns, i on els republicans reclamin a aquestes dues formacions alguns compromisos per donar-los suport (l’amnistia i l’autodeterminació no tindrien el consens necessari, a part del dubtós encaix legal). Reconec que, vista la campanya electoral, és una autèntica utopia, però perpetuar l’actual fórmula d’executiu (amb els rols intercanviats) no és només perjudicial pel conjunt de catalans sinó que, pels motius exposats, qui n’acabarà sortint damnificat és ERC, a qui JxCat sempre superarà a l’hora de determinar qui és més independentista (ja ho feien alguns dirigents de CDC a l’hora d’atribuir-se un major grau de catalanitat que la resta de catalans). Aragonès té la clau per obrir una nova porta o, en cas contrari, per desaprofitar-la i perdre una oportunitat històrica per Catalunya.
