L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, torna a estar en una d’aquelles situacions que a l’inici del seu primer mandat sovintejaven. I és que el seu passat activista, l’ànima de protesta permanent i la seva simpatia generalitzada pels moviments que surten al carrer per causes i drets que considera justos, entren sovint en contradicció amb l’acció de govern de qualsevol institució. Un cop més, les protestes que han omplert Barcelona últimament –en aquesta ocasió iniciades per l’empresonament de Pablo Hasél, però convertides en un totum revolutum de reivindicacions diverses– han generat en Colau una simpatia i una proximitat que col·lisiona frontalment amb la defensa que ha de fer com a alcaldessa de l’ordre, la calma i la serenor en qualsevol protesta.
Ada Colau s’ha vist atrapada de nou entre defensar la Guàrdia Urbana i la seva acció policial, i mostrar suport als manifestants. L’alcaldessa ja té experiència en això, és cert. I sempre se n’ha sortit. Però la seva actitud provoca que acabi rebent bufetades i crítiques de tots dos costats: els manifestants la consideren una venuda i una hipòcrita per haver estat activista i ara no fer-los costat del tot des de les institucions; i els defensors d’aturar les mobilitzacions la veuen fluixa i poc contundent amb els manifestants.
