Els joves estan frustrats. I tant! Ells i els adults. I els vells. I no ho estan perquè l’1 d’octubre la policia repartís llenya entre la gent que l’impedia endur-se les urnes del referèndum per la independència convocat pel govern de la Generalitat. Ni perquè el Tribunal Suprem enviés nou independentistes a la presó i es resisteixi a que se’ls apliqui el tercer grau penitenciari. Ni perquè el raper Pablo Hasél hagi entrat a presó per les lletres de les seves cançons i els textos dels seus tuits. N’hi ha que estan emprenyats per aquests motius. Però la frustració dels joves i dels no tant joves va més enllà, molt més enllà d’aquests fets.
Ser jove des de fa un any és frustrant perquè els efectes de la pandèmia, els confinaments i el manteniment de distàncies de seguretat els han privat de les satisfaccions que van associades a la seva edat. Que persones de 40, 50 anys o més s’hagin de quedar a casa i es relacionin amb les seves amistats a través de l’ordinador o en reunions limitades a tres o quatre persones és antipàtic però es pot pair, sobretot si es té la perspectiva que aquesta situació és passatgera. Que els vells i velles s’hagin de quedar a casa o a la residència esperant que els vagin a veure els seus familiars i amics no és res de nou. El que ha estat nou, i terrible, és que els aïllessin del tot i que durant mesos hagin viscut en la més absoluta de les soledats. Però que els joves s’hagin de quedar a casa tancats, que no puguin practicar esport, anar a concerts o a discoteques els parteix per la meitat.
La necessitat de contacte i de relacions d’amistat i sexuals apreta molt quan s’és jove. Els que tenim ja una certa edat podem fer l’exercici d’imaginar com hauríem encaixat que als 20 o 25 anys ens haguessin prohibit tirar la canya a la persona que ens atreia o participar a la festa major del barri o del poble. I a aquesta frustració cal afegir la de les minses o inexistents perspectives de futur laboral. L’atur juvenil és altíssim. Atur implica no tenir ingressos i no tenir-ne vol dir haver de quedar-se a casa dels pares. L’expressió ‘casa dels pares’ està perdent una mica de sentit els darrers anys. Si parleu amb joves universitaris, com em toca fer a mi, veureu que molts viuen a la casa del pare o la de la mare. Els fills de pares separats són molt nombrosos. En qualsevol cas, no es poden emancipar, la qual cosa voldrien fer la gran majoria d’ells.
I parlant amb universitaris veus que se’ls està esgotant la paciència i la resistència mental davant la crisi que estem vivint. Alguns reaccionen com els ciutadans que saben que fumar mata però no es poden estar de fer-ho. Muntar una festa il·legal amb molta gent desconeguda és firmar quasi segur una sentència de contagi però per a molts joves se’ls fa quasi tan necessari com respirar. Però també hi ha adults que omplen els restaurants sense guardar les distàncies de seguretat perquè es volen regalar un bon àpat.
Una alumna em comentava fa uns dies que va marxar d’un restaurant perquè es va omplir massa de gent. I com ella, la majoria de joves són gent sensata i prudent. Frustració no vol dir inconsciència o imprudència. I, molt menys, violència.
