I si comencem per recuperar la confiança?

Ja hi ha resultats. Ja s’ha acabat una campanya electoral atípica i ja podem començar a caminar. Alguns diran que no s’ha parat mai, però jo penso que l’aturada ha estat tan greu que costarà engegar novament un vehicle anomenat Catalunya i que ha patit una gran destrossa. Sortosament, la gent és l’eix que li dona força i embranzida i, si no l’espatlla ningú, pot tornar a agafar el camí que vol la majoria. Encara no podem imaginar-nos un govern que porti les regnes. No faltaran entrebancs, tempestes i pals a les rodes, però no hi ha més remei que aixecar el cap de l’abeurador i mirar a la cara set milions i mig de catalans que esperen impacients que es comenci a pensar en ells.

És evident que no hi ha una única prioritat. La pandèmia ho ha alterat tot: l’economia, les relacions socials, la salut, la mobilitat… És difícil saber per on s’ha d’iniciar la reconstrucció d’un país fracturat en tots els sentits.

Caldrà molta prudència i sensibilitat per tal d’unir projectes i visions diferents. No sé si seran capaços els nostres polítics de redreçar una situació en la qual estem des de fa una dècada.

El maleït virus ha posat al descobert tantes mancances que fins i tot fa vergonya haver-se adonat de la realitat. Tot plegat s’aguantava de manera molt rudimentària i amb una cimentació de broma. Quan han vingut mal dades, les sorpreses han estat majúscules.

Una d’elles l’ha patida l’escola, la pública, principalment. El professorat ha fet mans i mànigues per tapar les vergonyes a l’administració, implicant-s’hi encara més, aprenent de manera immediata noves fórmules per arribar al seu alumnat, intentant apaivagar el menyspreu d’un conseller addicte a les rodes de premsa enganyoses, on prometia tota mena de solucions, ara ordinadors, ara professorat de reforç, ara desdoblament d’aules… Tot plegat, el barret d’un mag que tots sabem que és buit.

De la mateixa manera, els metges i el personal sanitari, amb imatges que no s’esborraran mai, no només de malalts agonitzant als passadissos, sinó de personal de neteja intentant aïllar-se del virus amb bosses d’escombraries.

M’explica un professor que no vol dir el nom de l’institut on treballa que la degradació física de l’espai on fa classe és tan greu que s’està tornant al guix i a la pissarra de tota la vida. L’edifici fa aigües per tot arreu. La manca de manteniment ha comportat que la calefacció, per exemple, ja no funciona al cent per cent; moltes finestres no es poden ni obrir ni tancar; els lavabos pateixen danys estructurals que ja no es poden esmenar si no és amb una actuació econòmicament inassolible; les parets fa anys que no es pinten i els retroprojectors que s’hi van instal·lar, queden inservibles quan s’espatllen, incapaços d’assumir el cost de la reparació.

Els instituts han patit una retallada de gairebé el 50% des del 2008 i han hagut de reinventar-se per tal de seguir oferint un servei de qualitat. És molt difícil tornar a treballar en condicions que ja no s’imaginaven. Em diu que s’han perdut les ganes de lluitar, que fins i tot alguns inspectors demanen a les direccions dels centres educatius que no reclamin res per por de represàlies, que és més fàcil aconseguir alguna cosa llepant ja saben què. Quedo esgarrifat.

Em confessa que la seva parella, que és infermera en un CAP barceloní, ha hagut de comprar cotó fluix a la farmàcia perquè a la feina ja no n’hi havia. Fins i tot s’ha emportat la impressora i els fulls de casa perquè a l’ambulatori havien posat un límit de fotocòpies diàries. I el seu cunyat, cirurgià, amb els ulls plens de llàgrimes, deia que els havien obligat a tancar quiròfans… I moria gent abans de poder ser operada.

Respiro. No tinc paraules per animar-los. Voldria dir-los que el govern que es formarà en les pròximes setmanes tindrà en compte el mal fet pels seus antecessors. Però veig que molts d’ells i elles són els mateixos i les mateixes. Malgrat tot, no em queda cap més opció que confiar i confiar. Confiar que s’adonin que és més el que ens uneix que el que ens separa; confiar que, tinguem el cognom que tinguem i parlem la llengua que parlem, som ciutadans del mateix país. D’un de real, que és el que hi compta.

I, per això mateix, hem de caminar plegats. Jo hi vull confiar.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides