Els violents incidents que hi ha hagut aquests dies en algunes ciutats de Catalunya arran de l’ingrés a la presó de l’activista i raper Pablo Hasél són un símptoma més de la greu malaltia que pateix, des de fa anys, la nostra societat: la hipocresia política i la perversió del llenguatge.
Nominalment, aquests aldarulls -que han degenerat en l’assalt a comerços i en la destrucció de vehicles i de mobiliari urbà- s’han justificat en defensa de la llibertat d’expressió, reconeguda en l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans i en l’article 20 de la Constitució espanyola. Els periodistes, i prou que ho hem pagat amb la nostra pell, som els dipositaris i els garants d’aquest dret fonamental. Només cal llegir, any rere any, els escruixidors informes de l’ONG Reporters sense Fronteres per tenir-ne consciència.
Doncs bé, una de les múltiples condemnes que arrossega l’“angelet” Pablo Hasél és, precisament, per l’agressió gratuïta l’any 2016 a un periodista de la delegació a Lleida de TV3, mentre estava fent la seva feina. I als seus escamots “solidaris” els ha faltat temps per atacar la seu de la redacció d’El Periódico, al carrer Consell de Cent de Barcelona.
El més xocant i indignant d’aquestes nits de foc que hem reviscut és la “comprensió” que el món de Junts x Catalunya (JxCat) ha mostrat envers Pablo Hasél i, per extensió, amb els brots de violència que ha desfermat la seva detenció. Fins al punt de desautoritzar els Mossos d’Esquadra, que dirigeix el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, membre de JxCat!
Ni Pablo Hasél és un “apòstol” de la llibertat d’expressió ni tampoc ho és Carles Puigdemont, que intenta treure rèdit polític de les condemnes contra aquest revolucionari de saló, fill d’una de les nissagues més riques de Lleida, i del seu “protegit” Valtonyc. El principal enemic de la llibertat d’expressió que ha tingut i té Catalunya ha estat el pujolisme i la seva actual derivada orgànica, el puigdemontisme.
En la seva anterior etapa com a periodista i editor, Carles Puigdemont va excel·lir en la fastigosa tasca de “pescar” subvencions públiques, fonamentalment d’institucions de l’òrbita de CiU, per impulsar i mantenir els seus mitjans de comunicació. No hi ha res més antitètic a la llibertat d’expressió que el sotmetiment volgut als interessos d’un partit polític a canvi de rebre muntanyes de diners. Gràcies a això es va poder comprar el seu xalet al camp de golf de Sant Julià de Ramis.
El pacte PSC-JxCat a la Diputació de Barcelona té dues claus que l’expliquen: la col·locació de Marcela Topor, la seva dona, a la TV d’aquesta institució (6.000 euros al mes) i el manteniment del diari puigdemontista, El Nacional, amb un milió d’euros a l’any (!), que cobra, camuflats, a través de la Xarxa Audiovisual Local (XAL).
De manera grollera, el portal de transparència d’aquest organisme de la Diputació, que s’ha convertit en un “fons de rèptils” controlat per les clavegueres de JxCat, està mut des de fa un any. Això sí que constitueix un atemptat contra la llibertat d’informació, i més quan s’estan malbaratant diners públics de manera absolutament irresponsable. Volem saber!
La nova Catalunya no naixerà cremant els carrers i assaltant botigues. La nova Catalunya l’hem de començar des dels fonaments: amb una administració sòlida, rigorosa i seriosa. Amb interventors que puguin fer la seva feina en llibertat, organismes de fiscalització, transparència i un control exhaustiu de la despesa pública, perquè no s’escapi ni un euro en corrupteles.
Fa basarda, en aquest sentit, entrar a la pàgina web de la Sindicatura de Comptes, la institució que ha de vetllar per la bona administració de la Generalitat, dels ajuntaments, de les diputacions i dels consells comarcals. Dos dels últims informes que ha publicat fan referència a la Diputació de Lleida i al Consorci de Salut i Social de Catalunya: el rosari d’irregularitats i xanxullos que s’hi han detectat provoquen indignació i vergonya. Com és possible que, més de 40 anys després de la recuperació de la democràcia, les nostres administracions funcionin d’una manera tan opaca, corrupta i deficient?
És obvi que els mecanismes de control a Catalunya manquen i fallen de manera estrepitosa. Començant per la mateixa Sindicatura de Comptes, on tots els seus representants, per culpa de la inoperància del Parlament, tenen el seu càrrec caducat des de fa anys. En altres organismes importants de la Generalitat, com el Síndic de Greuges o la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, passa exactament el mateix.
No és només el vandalisme i la degradació de la convivència al carrer el que ens ha d’escandalitzar. Aquest estat absolutament deplorable en el qual ha caigut Catalunya és conseqüència directa del vandalisme i la degradació que regna en la nostra classe política i en les institucions davant la inoperància i menysteniment dels controls i de la vigilància que ha de mantenir i garantir la bona salut de la democràcia.
El pujolisme ha fet molt de mal al país i encara avui en patim les conseqüències. L’“omertà” mediàtica i l’afebliment deliberat dels contrapoders, en el nom suprem de la “nació catalana”, ens ha portat a l’actual devastació social i institucional. Si volem salvar i regenerar Catalunya és imprescindible que JxCat, els hereus d’aquesta nefasta perversió de la democràcia, siguin exclosos del pròxim Govern de la Generalitat.
