«S’ha creat una classe social que viu per i per al procés»

Entrevista a Joan Ferran

Joan Ferran

Professor a l’ensenyament mitjà, va militar des de molt jove a l’esquerra i va passar per les presons de Franco. Afiliat al PSC, va treballar a l’Ajuntament de Barcelona i va ser diputat en diverses legislatures. Escriptor, ha publicat onze títols, entre els quals Maleïda crosta. Acaba de sortir a les llibreries Bajo el murmullo de los alisios (Ediciones Hildy).


Què passa a Bajo el murmullo de los alisios?

Durant els anys 1977-78, un moment de trànsit polític molt conflictiu, a les illes Canàries es produeixen uns esdeveniments rellevants, que també es viuen a la Península: tensions a l’Exèrcit, vagues, atemptats… Antonio Cubillo comença a estirar el fil d’un discurs etnicista. Enmig de tot això, el protagonista coneix una noia. I aquí es produeix un xoc entre ell, escèptic (acaba de sortir de la presó), i ella, que comparteix el discurs nacionalista del Moviment per l’Autodeterminació i Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC).

Dues persones que comparteixen moltes coses, que s’estimen, i acaben sent víctimes d’un factor extern, i aparentment irrellevant, com un discurs bastant desgavellat… Com és possible això?

Cal tenir en compte el context. Allò passa en una situació de canvis bruscos en molt poc temps, afloren les tendències radicals, els problemes s’amunteguen… Una cosa que, en certa manera, també hem viscut a Catalunya. També aquí bateguen problemes enquistats, com la desocupació, la precarietat, la falta de perspectives…, que creen un brou de cultiu on és fàcil ficar l’espurna d’una quimera, tocant els sentiments, que alguna gent s’acaba creient. Amb especial esment, en el cas català, a unes classes mitjanes, acomodades, que s’espanten davant la crisi econòmica.

Va dir Samuel Johnson allò tan cèlebre que “el patriotisme és l’últim refugi dels canalles”, i hi va afegir “per ocultar els seus propis interessos”. En aquest sentit, quina és la relació entre les, diguem-ne, emocions patriòtiques i la butxaca?

Aprofitant que hi ha sentiment i cor, en el moment en què els interessos entren en perill, es recorre al cor, es magnifica, i s’oculten els interessos. Per exemple, quan comença a sorgir tot l’assumpte del 3%, del cas Palau, de les sospites sobre Pujol…, Artur Mas provoca una fugida cap endavant, apel·lant a un patriotisme feroce, i es produeix una acceleració vertiginosa de l’independentisme. Quina intenció hi ha darrere d’aquest moviment? La d’ocultar, sens dubte, la nefasta gestió de la crisi, les seves retallades escandaloses i, per descomptat, la corrupció al seu partit. Així, gent que mai havia estat nacionalista, va acabar creient-se el discurs identitari de pertinença i que l’enemic és l’altre, que els està agredint constantment. El nacionalisme canari és el mateix.

No té molt de maligne i miserable imbricar la idea de pertinença, (“ser” canari, català, basc, espanyol…) amb les qüestions reals i sentides, que tots compartim, com arribar a fi de mes, educar els nens, la salut…?

Si, aquí hi ha la mare de totes les batalles. Vostè tindria bona sanitat si Espanya no ens robés. Tindria una educació millor si Espanya no ens robés… I així, successivament. Vostè viuria millor, en fi, si Espanya no ens robés. Perquè no hauríem de pagar els jornalers andalusos; perquè ens donen menys del que aportem, etc., etc. Les peces del puzle nacionalista (identitat, filosofia, història, economia, cultura, treball, vida quotidiana…) no van per separat. Amb aquestes peces es construeix un trencaclosques (mai més ben dit), on està tot interrelacionat. S’instrumentalitzen, es fan servir en funció de la conveniència i dels avatars més diversos.

A l’olla del procés, on es cou la poció màgica, hi ha diguem-ne “cuiners professionals” que han fet de l’assumpte un ofici?

Per descomptat. I l’ona expansiva d’aquesta situació arriba molt lluny. Hi ha, per exemple, empleats públics, professors…, que associen el seu lloc de treball a l’adhesió a la causa. Sens dubte, de vegades, de manera inconscient, automàtica, derivada de la relació amb els que dicten les polítiques, amb els que manen. També, per descomptat, per pressions implícites i explícites. Perquè, en fi, si no ets de la corda te la jugues… I gent que es fa rica fabricant, per exemple, samarretes, o que treballa als mitjans de comunicació públics… Aquí s’ha creat una economia vinculada al processisme. Una classe social que viu per i per al procés. Això ja es va iniciar quan es van començar a generar interessos econòmics al voltant de la llengua. Existeix, valgui l’expressió, una casta, vinculada al processisme en el seu conjunt.

Amb diners pel mig, no és estrany que sorgeixin entitats privades amb negocis públics, com l’ANC i Òmnium, que algú tan poc sospitós d’antinacionalisme com Iñigo Urkullu va arribar a qualificar com el més perillós de la política catalana…

I ara amb les seves contradiccions. Perquè quan van adquirir la dimensió que han arribat a tenir, les famílies nacionalistes van començar a lluitar per aconseguir-ne el seu control. En aquest sentit, comparat amb el procés, el MPAIAC de Cubillo, tot i que hi ha morts entremig, és una cosa menor. El lligam d’interessos, incloent-hi l’assalt a les organitzacions socials, constitueix un dels problemes més espinosos que ha generat el procés.

Per on pot aparèixer la brisa o l’huracà capaç de dissipar aquest panorama ennuvolat?

També cal tenir en compte que són molt maldestres. Han estat hàbils a l’hora de muntar el numeret, però negats a l’hora de gestionar-lo. No s’oculta que hi ha cansament, fins i tot a les seves files, perquè, al final, si les coses no funcionen, acabaran perjudicant els que intenten dirigir-les. S’ha de tenir paciència, tot i que també es podria produir un tomb polític. Però el que podríem anomenar el món alternatiu a l’independentisme tampoc està per tirar coets, més enllà del que pugui representar ara Salvador Illa, com un estel fulgurant, que ha aparegut al firmament de l’espectacle.

La covid ha irromput en aquest escenari màgic, i algun efecte deurà tenir. Va per aquí la pregunta del milió?

Sembla evident que la pandèmia ha produït una baixada espectacular de tot el discurs independentista. Les preocupacions han canviat de coordenades. I després de les eleccions del 14-F?, cal preguntar-se. Si la crisi econòmica segueix aprofundint-se i rebroten els conflictes socials, no patriòtics, què pot passar? Entre les coses bones de la covid, dit amb totes les excepcions, hi ha que a Catalunya es pot començar a discutir d’altres coses. Li ha pres al procés la seva preeminència als mitjans de comunicació. I també és cert que les qüestions socials són una cosa que va a contrapèl del processisme. No els interessen, ni saben com abordar-les.

Tornant a la màgia, cosa de la qual saben molt les religions, el nacionalisme no sembla una mena de spin-off o seqüela del catolicisme, en el cas que ens ocupa?

L’historiador Peter Hayes té un llibre sobre el nacionalisme com a religió. Cosa que ve corroborada, a més a més, amb una litúrgia: les banderes onejant, les celebracions, el plor per la derrota, les imatges… Les litúrgies generen, si més no, la llagrimeta. Tot això al voltant d’una cosa desconeguda, com el cel. Perquè ningú coneix el que és la independència. Ningú sap quina forma té.

Al final, Bajo el murmullo de los alisios explica que tot això també subverteix, de vegades de manera radical, una relació personal…

Quan s’entra en el cos a cos, en la discussió, es van diluint els vincles d’empatia, l’afecte, la complicitat… “Tu ets godo –li diu la noia a la seva parella–, no ho pots entendre, això”. Això és extensible a tots els nacionalismes. Trastoca les coses. No importa, per exemple, la qualitat d’un producte cultural, d’una narració, només puntua en la llengua en què està escrit, el grau d’adhesió a la causa, el que és nostre… Aquest univers simbòlic paral·lel no té límits. Si, per exemple, l’equip olímpic d’hoquei sobre herba està integrat majoritàriament per catalans, ja s’encarregarà la televisió pública catalana de recordar-nos-ho una vegada i una altra, sense parar. La condició de català del jugador influeix en el seu joc?

A Libelo sobre la cultura en euskera es denunciava el negoci muntat al voltant del tema. Hi ha exemples d’això, a Catalunya?

TV3 doblava el doble o triple de pel· lícules que podia emetre, tant per drets com per temps. Hi havia una sèrie que es deia Califòrnia, que cada capítol costava 300.000 pessetes la traducció. Se’n van doblar molts que no s’han vist mai. Això es va saber per una vaga d’actors de doblatge, als quals pagaven una misèria.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari