No necessita el nacionalisme català preguntar-se per qui toquen a dol les campanes. “Toquen per tu”, com va dir el poeta, compositor i polític anglès John Donne, en la seva Meditació XVII. També n’hi ha que sonen, alegres, els dies de Pasqua.
Ensordits pels cors de tertulians, encegats per les pantalles, enfeudats als marcs mentals dominants, potser adscrits als miracles, o farts, no van faltar els qui la nit del 14-F van creure que aquí no havia passat res. I s’equivocaven. Perquè, afinant l’oïda, després de l’estrèpit, sonaven els tocs de dol que, a l’hora de fer els comptes, es tradueixen en una pèrdua de 380.231 vots de JxC (40,09%) i de 332.254 (35,5%) d’Esquerra. Total 712.485. Quelcom que desborda el món dividit en blocs, la dicotomia nacionalistes-no nacionalistes.
Esclar que molts d’aquests centenars de milers de votants a les grans deïtats independentistes no ho van fer en aquesta ocasió per culpa de la covid-19. Exactament igual que els qui per la mateixa raó no van votar altres partits. El que caldria preguntar-se és, més enllà del virus, què ha pogut influir en l’electorat nacionalista per fugir d’estudi aquest 14-F. No serà que la covid-19 està ajudant a alguns a caure del cavall, com Pau de Tars? Que s’hagi instituït en socorregut pretext íntim per anar passant pàgina? Que màgia, en fi, comença a cedir terreny? En qualsevol cas, poc crema el foc sagrat si una mica de pluja o de prevenció al contagi aconsegueixen apagar-lo.
El luctuós so de les campanes nacionalistes, després del 14-F, no ressona només en l’abstracte univers de les dades, en el clam de les xarxes, en titulars més o menys interessats. Només cal alçar la vista per constatar que les banderes han abandonat els balcons i les solapes tornen a la vida civil. Alguna cosa, molt, està canviat i el 14-F així ho constata.
També toquen, per descomptat, tristes, molt tristes, les campanes per Ciutadans. No podia ser menys. Gairebé un milió de vots menys. “Déu me’ls va donar. Déu me’ls va llevar. Lloat sigui el seu sant nom”, caldria dir a aquest propòsit, rememorant al sant Job. A Ciutadans va acudir moltíssima gent com a taula de salvació en el naufragi “procesista”. Aquella taula es va quedar en això. No va saber o no va poder transformar-la en embarcació capaç de continuar navegant en la procel·losa mar catalana. Requiescat in pace.
Altres campanes també sonen a mort pels Comuns. 131.714 vots menys (40,36%). Es podran fer els sords i no celebrar funerals, cosa a la qual ja estan acostumats, però aquí estan les actes. Semblants a les del PP, que ha perdut 76.603 vots (41,24%), fins a lliscar de la irrellevància al gairebé no-res. Fins i tot per la CUP, paradigma de fúria activista, ressona alguna campanada fatal: 6.159 vots menys (3,15%).
Com que les campanes no només toquen a mort, arran del 14-F també es comencen a sentir les que a l’Església Catòlica criden a Pasqua; les que en vigílies de festa alegren i avisen del fet als veïns. Comença escoltant-se el so agut de la més petita, amb timidesa, però després s’uneixen a la festa, cada vegada més decidides i amb més força, la resta del campanar. Aquestes campanes sonen pel PSC que, a contrapèl de les xifres negatives dominants, guanya 46.199 vots (7,61%).
Cert que quelcom d’aquest so també sembla dedicat a Vox. Una cosa natural, semblant al què passa en altres llocs, i que ens recorda que Catalunya no és diferent d’Espanya, sinó tot el contrari.
Al fons, lúgubres, especialment luctuoses, com si procedissin de la llacuna Estígia, sonen sobretot les campanes que anuncien els funerals del pujolisme. El 14-F certifica la fi de la llarga agonia d’un règim que, amb procediments monàrquics, a dit, ha anat encadenant els mandats d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Amortitzats ja, com es diu en economia. Que Déu els tingui en la seva glòria…
