PSC i ERC estan obligats a entendre’s

El 33 és el número maçònic per excel·lència. I aquest és el nombre d’escons que han obtingut tant el PSC, guanyador matemàtic i moral de les eleccions d’aquest 14-F, com ERC. La majoria del Parlament de Catalunya està en 68 diputats. Per tant, les dues forces que han quedat al capdavant en aquests comicis en sumen 66 i tenen la força suficient per pactar un Govern sòlid.

En el Congrés dels Diputats, ERC ja forma part del bloc que va fer possible la investidura de Pedro Sánchez i que li garanteix l’estabilitat. Els ponts de diàleg i de negociació entre republicans i socialistes estan molt greixats des de fa mesos i, per tant, no és difícil que també es puguin posar d’acord per falcar la governabilitat de Catalunya.

La situació d’inestabilitat institucional que patim a Catalunya des de fa més de vuit anys ha tingut un efecte demolidor sobre el teixit empresarial i econòmic del país. La pandèmia, que aquí ha provocat més de 20.000 morts, ha agreujat encara més la situació, amb el tancament massiu d’empreses i de negocis.

Per sortir d’aquesta profunda depressió és condició imprescindible que del Parlament en surti un Govern fort. Necessitem que s’aprovin els pressupostos. Necessitem que es renovin els 20 organismes –començant per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)- que tenen el seu mandat caducat. Necessitem que l’administració surti de la seva letargia i s’activi per donar resposta a les múltiples necessitats de la ciutadania.

Es necessita energia i coherència al consell executiu de la Generalitat per aprovar i desplegar totes les lleis i disposicions que calen per fer front a la catàstrofe provocada per la covid-19. Cal una capacitat de resposta ràpida per atendre les emergències socials i econòmiques.

Això només serà possible des d’un gran sentit pragmàtic i de la responsabilitat política. En aquest context, la solució òptima passa per una entesa entre PSC i ERC. Òbviament és a ERC a qui li toca moure fitxa, admetre que ha obtingut menys vots que el PSC i, per generositat i amor a Catalunya, facilitar la investidura i formar Govern amb el guanyador del 14-F, Salvador Illa.

Hi ha escenaris més rocambolescos: la formació d’un Govern en minoria ERC-Comuns, amb el suport extern del PSC; un Govern de concentració independentista (ERC, JxCat i la CUP); un Govern PSC-Comuns que pugui formar-se amb l’abstenció d’ERC…

Però tot això ens aboca a un llarguíssim procés de negociacions i de debats que amenaça de degenerar en una paràlisi política que duri mesos i, fins i tot, en una nova convocatòria d’eleccions. Un altre any perdut. I això és inadmissible: una pèrdua de temps en les actuals circumstàncies és un crim contra la gent que necessita i reclama un Govern estable i fiable, com el que tenen tots els països occidentals, i que Catalunya no té per culpa de la fixació independentista.

Les eleccions d’aquest 14-F, malgrat les excepcionals condicions en les quals s’han celebrat, també ens deixen algunes constatacions:

-La mort i enterrament, ara sí, del pujolisme. Els seus successors directes –el PDECat i el PNC- s’han quedat fora del Parlament. Artur Mas, que donava suport al PDECat, ha vist liquidada la seva projecció política. El fill putatiu del pujolisme, el projecte de Junts x Catalunya (JxCat) que lidera Carles Puigdemont des de Waterloo, ha quedat en tercera posició, desplaçat per ERC en la primacia del món independentista. Laura Borràs ha fracassat. No serà la primera presidenta de la Generalitat i, a més, ha perdut l’escut protector amb el qual comptava per defensar-se de la seva imputació judicial per les adjudicacions a dit al seu amic informàtic, Isaías Herrero.

-L’extinció de Ciutadans. És un cas únic en la història política de Catalunya. Va ser el primer partit en les eleccions del 21-D del 2017 i, tres anys després, ha perdut gairebé un milió de vots i s’ha quedat amb només sis escons. Mai més no aixecarà el cap. Igual que el PP, que l’eixerit Alejandro Fernández ha estat incapaç de ressuscitar. La factura de la corrupció és letal pel gran partit del centredreta espanyol, que es veurà obligat a reinventar-se i a canviar de nom si vol subsistir en el mapa polític.

-La irrupció de Vox, que esdevé, amb 11 diputats, la quarta força política de Catalunya, per davant de la CUP i dels Comuns. És un partit populista i xenòfob, inscrit en l’onada mundial aixecada pel trumpisme. Però tampoc cal fer escarafalls ni encendre les llums d’alarma. Aquest 14-F ha tret menys vots a Catalunya que en les passades eleccions espanyoles. No té massa més recorregut: de la mateixa manera que s’ha inflat, es desinflarà. Tots els països europeus coneixen el mateix fenomen, però la ultradreta no ha aconseguit quallar perquè els seus missatges són sempre exagerats i, molt sovint, són directament fakes.

-Si Ciutadans ha perdut gairebé un milió de vots en aquestes eleccions, els tres partits independentistes n’han perdut més de 700.000. És la mostra que la societat catalana rebutja el conflicte i l’enfrontament identitari, castigant els seus principals protagonistes d’aquesta passada legislatura, a banda i banda de l’hemicicle.

Tothom n’està convençut: a Catalunya cal diàlegi i negociació. Per tancar les ferides en la societat catalana i refer les relacions malmeses amb la resta d’Espanya i la Unió Europea. Una entesa PSC-ERC, continuació de l’entesa que ja hi ha al Congrés dels Diputats, és la solució més directa per abodar i tancar, amb garanties d’èxit, la “qüestió” catalana.