Reflexiono. En la fantasia de l’escriptor italià Carlo Collodi, Pinotxo era un nino de fusta a qui li creixia el nas cada vegada que deia una mentida. A èxit passat i després de més de 260 traduccions -la tercera obra més traduïda després de la Bíblia i El progrés del pelegrí-, és fàcil celebrar la genial idea del falsari personatge. Sovint penso que fora bo introduir un avisador de mentides en cadascun de nosaltres, com el nas de Pinotxo. Posem per cas una campanya electoral en què als polítics que mentissin els creixés el nas, la llengua, les orelles o el que sigui. Algú em dirà que això ja està inventat, que la mentida provoca rubor, però no és menys cert que els grans mentiders saben esquivar la vermellor de les galtes amb extrema habilitat. Millor, com en el cas del nino de fusta, que sigui una extremitat tan visible com el nas la que alerti de l’engany. La mentida no és una arma política nova, al llarg de la història s’ha mentit, i molt. Per trobar la primera mentida política hauríem de remuntar-nos a la mitologia, quan en la guerra entre grecs i troians els primers van inventar un gegantí cavall de fusta, amb un ventre capaç d’albergar cents de guerrers, i van convèncer els troians que el cavall era una ofrena de pau, i així van introduir l’enginy a la ciutat fortificada dels troians. Un cop dins, de nit i aprofitant que l’enemic dormia, els guerres grecs van sortir de les entranyes del cavall i van eliminar els troians.
Aquests dies de campanya, pel cap baix, he detectat infinitat de mentides que, en el fragor de la batalla, queden impunes. A falta d’allargaments nasals, els polítics la foten pel brot gros, com si les eleccions atorguessin, de facto, llicència per mentir o exagerar. També s’estilen les falses promeses, incomplertes després sota qualsevol pretext. En les darreres eleccions municipals, Ada Colau, per exemple, va jurar i perjurar que no acceptaria els vots de segons quins partits, com ara el de Manuel Valls, per ser alcaldessa, i la història de l’endemà tothom sap com va acabar. Aquest cop, els independentistes han firmat un document que diu que, en cap cas, pactaran amb el PSC de Salvador Illa. Després, veurem si les aritmètiques els posen contra la picota i si algú, sota qualsevol pretext, no s’acabarà menjant les seves paraules. Aviat ho sabrem.
En el seu dia, un columnista del diari nord-americà The Washington Post es va menjar, de manera literal, l’article en el qual va predir erròniament que Donald Trump no guanyaria la nominació del Partit Republicà. Si l’endemà del 14-F algú que va dir que no pactaria amb els socialistes, acaba fent-ho, es menjarà el document que va signar? Bon profit.
