12La Unió Interparlamentària és una institució amb certa solera. Va ser creada l’any 1889 i actualment és el principal interlocutor de les Nacions Unides pel que fa a les funcions de les branques legislatives dels Estats. Una de les seves principals preocupacions és, precisament, garantir la legitimitat de les cambres que hi són representades, cosa que té molt a veure amb la forma en què són elegides pels ciutadans. Per això va adoptar el 26 de març del 1994 una resolució titulada “Declaració sobre els criteris per a unes eleccions lliures i justes” que posa en qüestió les eleccions del 14 de febrer vinent.
La Declaració afirma que “tot elector té la capacitat d’exercir el seu dret en condicions d’igualtat amb els altres i aconseguir que el seu vot tingui pes equivalent al dels altres”. A Catalunya, un escó barceloní costa un mínim de 38.496 paperetes, mentre que a Lleida només en calen 16.008; és a dir, un vot barceloní val menys de la meitat que un de lleidatà, i no sembla que hi hagi gaire interès per canviar una realitat que desvirtua els resultats de forma evident. L’únic intent seriós el va fer el tripartit de Pasqual Maragall, que proposava un sistema similar a l’alemany; amb dues urnes, una on s’elegirien 58 diputats que representarien 58 circumscripcions a través d’un sistema majoritari, i una segona on es triarien els 77 restants a través d’un sistema proporcional en funció dels vots obtinguts arreu de Catalunya.
Convergència va posar el crit al cel i va respondre amb un sistema majoritari que dividia Catalunya en 135 circumscripcions. Un acte de gerrymandering que li atorgava entre 70 i 72 diputats amb només un 30% del vot. Una proposta que va enfonsar qualsevol possibilitat d’acord per deixar de ser l’única comunitat sense llei electoral pròpia. Però l’objectiu –mantenir l’avantatge electoral que el sistema espanyol atorga al nacionalisme d’ahir i a l’independentisme d’avui– es va complir.
La declaració afirma que “tots els partits, inclosos els que conformen el Govern, han de fer una campanya electoral en les mateixes condicions”. Curiosament, poc abans de l’inici d’aquesta campanya electoral, el Govern de la Generalitat va proposar un canvi en els regles de joc per permetre que, en plena pandèmia, els ciutadans se saltessin el confinament municipal per assistir a mítings. Es dóna la circumstància que, en el moment en què es feia aquest anunci, els únics partits que es plantejaven fer actes presencials eren ERC i JxC.
També es vulnera el punt on diu que “tot candidat i tot partit polític que participi en una elecció respectarà els drets i les llibertats dels altres” i que “cap partit prendrà part en actes de violència”. De moment, JxC ha hagut d’expulsar de la seva llista un candidat per qualificar de “puta histèrica” Ada Colau, però n’ha mantingut altres que comparen els catalans no independentistes amb insectes i consellers que parlen d’Ejpaña i asseguren que “l’única diferència entre Espanya i Mongòlia és una medalla”. És el mateix partit del president cessat Quim Torra, aquell que animava a “apretar” als seus poc abans de l’assalt al Parlament de Catalunya que va tenir lloc l’1 d’octubre del 2018. No els recorda res?
Potser la vulneració més flagrant dels criteris per a unes eleccions lliures i justes és la que fa referència a la neutralitat dels mitjans de comunicació públics. TV3 es dedica a passar rètols carregats d’insults de la seva audiència mentre s’entrevista una candidata d’un partit de l’oposició i a qui el presentador interromp constantment; omple la seva programació amb debats on l’independentisme està clarament sobrerepresentat; i, encara pitjor, fa des dels informatius una crida a la insubmissió dels membres de les meses electorals i una campanya de la por amb motiu de la pandèmia, que només poden buscar el foment de l’abstenció i generar el caos durant les votacions.
Es vulneren molts altres principis, com el compromís a acceptar els resultats –només cal fer un repàs a les declaracions de molts membres del Govern en el moment de ser convocades, desconvocades i tornades a convocar, per veure que la temptació de rebutjar qualsevol escrutini no favorable és forta–, però no hi ha espai per a més. Caldria un altre article per ser exhaustius.