L’angle fosc

La societat catalana, com gairebé totes, més enllà de la seva dinàmica natural, la seva vida institucional i el seu discórrer obert i democràtic, té també una part obscura. Aquesta dimensió no evident està feta de pulsions de poder exercides de manera descarnada, on intervenen la política i els diners amb associacions i defensa d’interessos poc presentables i on, molt sovint, el quart poder dels mitjans de comunicació es troba totalment involucrat.

Si aquests soterranis on es teixeixen aliances i interessos i s’intercanvien favors existeixen sempre, ja que són inherents a una certa condició humana i a la pulsió de poder, en períodes de canvi i de transició acostumen a tenir encara més relleu i significació. Les èpoques incertes, obertes, resulten una ocasió molt propícia per als aventurers i els saltimbanquis.

A les acaballes del franquisme, quan la transició política semblava inevitable però encara no s’havia iniciat, hi havia molts personatges i grups d’interessos que s’intentaven posicionar de cara al futur, tot marcant distància del règim amb el qual havien conviscut sense gaires problemes i que, en molts casos, els havia facilitat enriquir-se. Calia posar ous en un nou cistell. També hi havia personatges que, més que vocació de política, el que pretenien era situar-se en el sistema de poder polític que portaria la democràcia, que es movien de manera intensa per disposar de recursos i contactes que els ubiquessin en un bon lloc a la graella de sortida per ocupar el sistema institucional que de ben segur es crearia. Era allò tan lampedusià que tot canviarà, però del que es tracta és que tot continuï bàsicament igual. El fangueig que entre els anys seixanta i noranta es produí a Catalunya va ser notori, i les seves reminiscències condicionen i empudeguen encara avui la societat i la política catalana.

De tot això tracta El fill del xofer de Jordi Amat, un llibre ineludible per entendre l’exercici del poder dels darrers 50 anys, la bassa d’ambicions i cobdícies que han conformat la política catalana, les misèries i les debilitats d’alguns dels seus personatges principals, els enriquiments sobtats i els moviments de diner, la fira de les vanitats. Encara que el personatge principal sigui el periodista Alfons Quintà, psicòpata i mala persona de manual, en realitat l’escriptor retrata els jocs de poder i d’interessos de darrera les bambolines, de l’angle fosc que també forma part de la realitat, centrant-se especialment en el paper dels periodistes i en l’entramat dels mitjans. Retrat de la cultura i l’instint de domini d’uns temps en què el cinisme interessat resulta la pulsió dominant.

En paraules d’un d’ells, Josep Pla: “Per què a Catalunya ningú diu mai la veritat?” Una narració de realisme novel·lat per on desfilen l’escriptor empordanès i el seu pretensiós seguici, el president Tarradellas de l’exili amb les seves pors, els buscafortunes i especuladors amb el canvi com Manuel Ortínez o Florenci Pujol, així com franquistes que es van reposicionant com el periodista Carles Sentís. Però sobretot Jordi Pujol i tot el que ell mou i el que significa: deliris de grandesa, corrupció organitzada, el frau de Banca

Catalana, l’exercici despòtic del poder, la figura de Lluís Prenafeta, les relacions d’amor i odi amb La Vanguardia, la creació de TV3 com a recurs publicitari i autojustificatiu, l’exòtica aventura d’El Observador, las vinculacions amb l’empresari De la Rosa, la munió de periodistes disposats a fer de propagandistes… El funcionament descarnat de la Catalunya del poder i dels diners. Un retrat gens complaent d’uns temps en els quals imperava massa silenci còmplice.

Com bé indica Jordi Amat al seu llibre, aquesta és la part obscura d’un país que, sortosament, era alhora moltes més coses i que comptava amb àmbits de la societat força més sans dels que s’expliciten al llibre. Estem davant una sentència demolidora del que ha significat la cultura pujolista.

Hi haurà qui pensi que de tot això és millor no parlar-ne i deixar-ho en l’oblit del cementiri de la història, que les coses ocultes millor que ho continuïn sent, ja que remoure-les les torna fètides. Cap societat, però, té una evolució sana si no substancia el seu passat, si no aprèn a base de reconèixer allò que no hauria d’haver succeït. És l’única manera d’evitar que torni a passar, a més de posar a cadascú al lloc que li pertoca.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides