VÍCTOR FONT CAU VÍCTIMA DELS SEUS PROPIS ENGANYS

A Víctor Font se li acumulen les mentides i els dríblings periodístics quan es tracta de parlar contínuament de Xavi, una farsa sobre la qual ja és possible escriure fins i tot un llibre d’assaig. Però, si el seu relat sobre un dels més grans futbolistes de la història del club ja s’ha convertit en objecte d’anàlisi per a les facultats de Comunicació, el seu posicionament entorn de Koeman supera i desafia tots els límits.

Sobre l’entrenador actual del primer equip, una llegenda del barcelonisme, autor de gol que va donar al Barça la seva primera Copa d’Europa el 20 de maig del 1992, Font ha viatjat des del rebuig frontal i inequívoc fins a l’actual festeig i fascinació cap a una figura de la qual va arribar a afirmar que “no seria el meu entrenador, encara que guanyés el Triplet”.

Aquest va ser el seu punt de partida, rematat per una primera qualificació de “pedaç”, que va sortir de la boca de Víctor Font el primer dia que es va enfrontar públicament i en directe a la possibilitat que l’holandès de Wembley 92 acabés sent l’entrenador del FC Barcelona.

Va ser una reacció en directe, davant les càmeres de TV3, sense assessors ni estratègia, una compulsió al·lèrgica a qualsevol entorn tècnic no centrat en la figura de Xavi Hernández, la seva pesada i insuportable cantarella des de fa dos anys, sense que ara com ara, més aviat al contrari, hagi existit per part de Xavi una ratificació d’aquesta possibilitat de convertir-se aviat en el general manager del Barça. 

De fet, existeix constància de la seva tancada negativa a acceptar aquest càrrec perquè, ha manifestat en privat, només voldria un treball a la banqueta, encara que per descomptat no abans del 2022.

Font no ha variat el seu guió, fins i tot el va presentar com general manager  fa poc, però sí que ha canviat radicalment d’opinió sobre Koeman, al qual ha abraçat i confirmat com a entrenador si guanya les eleccions el dia 7 de març pròxim. Ara és el millor, l’únic entrenador de la seva confiança i la seva aposta de futur, si més no immediatament, configurant un panorama encara més inintel·ligible i confús.

Al complex organigrama formulat per Víctor Font, que ja requeria d’estudis superiors per entendre’l, la ratificació de Koeman i de Xavi i d’una altra mitja dotzena de tècnics ha superpoblat aquest staff fins a l’embolic més absolut.

En un altre tema que va ser abordat el cap de setmana passat, la decisió del FC Barcelona de Josep Maria Bartomeu de jugar el famós Barça-Las Palmas de l’1 d’octubre de 2017, també Font comença a generar la més absoluta desconfiança. Fa uns mesos, va estar d’acord a afirmar que aquesta havia estat una mesura oportuna, necessària i encertada. En canvi, el dissabte no va aguantar la pressió davant de les càmeres en un programa en el qual compartia pantalla amb Joan Laporta i Toni Freixa, on va deixar anar un rotund ‘no’ a la mateixa pregunta que mesos abans havia respost amb un ‘sí’. 

De nou, Font va preferir dir el contrari d’una afirmació seva anterior, desdir-se, quedar una altra vegada retratat i enfrontar-se de nou a un ridícul d’aquests als quals ja  deu estar molt acostumat. Posat en la tessitura de semblar no independentista i molt menys d’aprovar un posicionament de club liderat en el seu moment per Josep Maria Bartomeu, encara que després qualificat per la majoria de prudent i encertat, Font va decidir negar la seva primera opinió sobre el cas, en una altra mostra de la seva fràgil personalitat com a candidat.