Transformar, no només gestionar

Les campanyes electorals són l’aparador de les diferents propostes polítiques, però també són una posta en escena, certament teatral, de missatges grandiloqüents i declaracions sovint excessives. No deixen de ser propostes sobre la gestió de la res publica i sovint, i més en l’actual context, semblen propostes de com governar amb la ciutadania com a objecte més que no pas subjecte.

Les dones sabem en pròpia pell què vol dir, donat que les desigualtats provocades per un patriarcat profundament arrelat  han naturalitzat les desigualtats de forma extrema. Des de la crisi del 2008 les desigualtats socials i econòmiques s’han eixamplat i la crisi provocada per la pandèmia ha produït que només sigui possible la recuperació econòmica i de drets a partir d’un canvi real.

És des d’aquest convenciment que observar des de fora una campanya electoral – en plena pandèmia, plena d’incerteses i de pors- és com assistir a un espectacle extravagant. Per una banda, els atacs que es dediquen -especialment els que més criden a la unitat-; d’una altra, la desafecció política provocada per la pandèmia però també per com s’ha plantejat tot plegat.

El que hauria de ser l’exercici d’un dret democràtic s’ha dirimit al jutjat i el dret més fonamental de tots ha passat a un segon terme. No ens hauria de sorprendre en un moment en que el coronavirus ha estat també excusa per retallar alguns drets que ja es trobaven amenaçats, en un sistema que s’anomena democràtic però que cada cop és més tecnocràtic.

Així, en aquestes eleccions ens trobem davant del dilema d’exercir un dret que alguns utilitzen contra el dret comú, política certament maquiavèl·lica: la raó d’estat per sobre de qualsevol altra consideració. La llei, o la seva interpretació, passa per sobre dels drets. Alguns exemples: trobem que la llei diu que s’han de regular els lloguers i, en canvi, algú decideix que s’ha de portar al Constitucional i queda aturada. La llei magna diu que tothom té dret a un habitatge digne i, en canvi, en plena crisi social, econòmica i sanitària se segueix desnonant malgrat els ERTOs, la pujada de l’atur i la caiguda de l’economia. Treballadors i treballadores essencials dediquen temps i riscos amb sous misèrrims mentre les transnacionals enriqueixen els seus directius, però el dret al treball i una vida dignes són a la nostra legislació. Són només alguns exemples dels molts que qualsevol persona pot trobar en el seu dia a dia.

I quina és la proposta política? L’oferta electoral? La bona gestió! Les persones expertes i els tècnics i tècniques es disputen notorietat, no tenen consensos però esmenen la plana i les propostes polítiques són incapaces de fer una proposta de transformació social. Enlloc de combatre els recessos i desemmascarar el feixisme s’opta per una bona gestió, com a mesura de les coses. Si volem qui gestioni ja anem a la gestoria, ja tenim qui ocupa un lloc de treball o un càrrec a l’administració que està al servei del poble i té l’obligació-perquè de fet és la seva feina- de  fer bon tràmit dels afers de la cosa pública.

El que es reclama a les propostes polítiques és millorar la cobertura dels drets socials, una societat basada en l’equitat, incrementar polítiques pel benestar de les persones, aprofundir en els drets democràtics, afavorir una participació activa, treball i condicions laborals dignes, política d’habitatge, Renda Bàsica, educació pública de qualitat,  construir una societat oberta, acollidora i justa, en definitiva posar les persones al centre. Es demana deixar de jugar a fer política als jutjats i construir un país més lliure i més just.

L’excessiva prudència política -que no retòrica- i fer de la gestió de l’administració la virtut màxima de l’oferta electoral, acaba provocant la centralitat  de les propostes extremistes, populistes, negadores i estrambòtiques de l’ultradreta. La virtut política centrada en la idea de bona gestió,  sense canvis no serveix en aquests moments. Garantir la seguretat vol dir garantir els drets i deixar d’inocular la por per fer-nos sentir insegures. Garantir la seguretat no és utilitzar la força sinó complir amb el que la llei recull: promoure la igualtat, la justícia, la cohesió social.

Prudència política, virtut i força, les bases d’El Príncep, és aquesta l’oferta política? És immoral seguir fent propostes en base a l’autocontemplació política, ens calen propostes innovadores, progressistes que transfigurin l’actual panorama, deixar de blanquejar, per la via  dels fets. Es pot interpretar les meves paraules com una crítica als partits que governen les diferents administracions, però és una esmena a la totalitat a tot el sistema, un sistema que suporten també des de l’oposició. Cert és que no podem canviar una pandèmia amb la política però sí construir ponts de convivència i una eficàcia que tingui com a objectiu millorar la vida, les vides.

Cal defensar fermament els drets, cal exercir, el proper 14 de febrer, el vot -per aturar les mentides del feixisme populista- però cal reflexionar col·lectivament i  exigir una transformació estructural de les actuals polítiques, de l’actual manera de fer política.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides