Governar i administrar una comunitat de 7,5 milions de persones en el confortable marc de la Unió Europea no és una tasca especialment complicada. Pensem que avui hi ha en el planeta Terra enormes megalòpolis, com Tòquio (36 milions d’habitants), Delhi (26 milions), Xangai (23 milions), Sao Paulo (20 milions), Mèxic DF (20 milions)… que multipliquen i superen amb escreix la població total de Catalunya.
Però la nostra Generalitat s’ha convertit, des de fa anys, en un ‘monstre’ de mala gestió, ineficàcia i caos. Els 23 anys de govern pujolista van modelar una determinada manera d’entendre el país que havia de tenir continuïtat en una futura presidència del seu fill Oriol, hereu polític d’aquesta incipient dinastia, truncada quan va ser enxampat en escàndols de corrupció.
Jo era partidari d’ajornar les eleccions d’aquest 14-F, terriblement condicionades per la pandèmia de covid-19, a mitjans de març, quan els efectes de la vacunació massiva ja començaran a ser perceptibles i la tercera onada hagi baixat. Però l’enèsim embolic legal del Govern de JxCat i ERC ha fet que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) les hagi clavat per aquest diumenge vinent.
Malgrat aquestes circumstàncies excepcionals i adverses, jo aniré a votar el 14-F. I manifesto públicament que, aquesta vegada, ho faré per Salvador Illa, de la mateixa manera que en el passat ho he fet per altres opcions polítiques. Considero que, en el marasme en el qual està immersa la societat catalana, és la persona més idònia per ser el pròxim president de la Generalitat i redreçar, pels camins del diàleg, la bonhomia i la solidaritat, la situació catastròfica que passem.
De les seves propostes de reformes, jo em quedo amb una, encara que sigui episòdica: la promesa de rebaixar-se en un 30% el sou que tindrà assignat com a president de la Generalitat. I, per extensió, hauria de fer el mateix amb el salari dels consellers, alts càrrecs i assessors del Govern català. Les astronòmiques nòmines que cobren les cúpules de les administracions públiques a Catalunya són absolutament immorals, en comparació amb el salari mitjà i la gravetat de l’atur i la precarietat que patim.
Amb Salvador Illa ha de tornar la dimensió vocacional que té la política, entesa com a tasca de servei públic per millorar les condicions de vida de tota la societat, amb especial atenció als més desfavorits. Aquesta noble dedicació ha estat pervertida i prostituïda en els últims anys, tant a Espanya com a Catalunya, i és una de les causes de la creixent desafecció de la gent envers l’actual democràcia.
Necessitem un Govern auster, rigorós, transparent, dialogant i que prediqui amb l’exemple. És el model de Generalitat que va voler implantar el president Josep Tarradellas quan va retornar de l’exili i que va ser truncat amb l’arribada de Jordi Pujol al poder i la seva obsessió per “nacionalitzar” a tot preu Catalunya, quan el que cal és “racionalitzar” Catalunya. Val a dir que, en aquest sentit, l’experiència dels dos tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla, va ser molt decebedora.
Des de fa nou anys, Catalunya pateix una doble “guerra civil”. Entre constitucionalistes i independentistes, d’un cantó; i entre puigdemonistes i junqueristes, de l’altre. Aquesta llarga pugna caïnita s’ha demostrat, per sobre de tot, feixuga, estèril i contraproduent pel benestar del conjunt de la població.
Com reitera Salvador Illa, “és hora de passar pàgina” d’aquest capítol desgraciat de la nostra història mil·lenària. La societat catalana, ara i aquí, és com és: diversa, barrejada i plural, com passa en la gran majoria de països i regions europees. El gran esforç que ha de fer el Govern de la Generalitat és afavorir la cohesió, corregint les enormes desigualtats socials i territorials que ens ha deixat la crisi del 2008 i que ha accentuat la pandèmia.
Catalunya té un gran futur. N’estic convençut. En aquest triangle privilegiat per la geoeconomia, ubicat entre els Pirineus i la Mediterrània, hi ha totes les potencialitats per esdevenir un indret de prosperitat i en pau, entre nosaltres i amb els espanyols. Només cal que tinguem un Govern de la Generalitat intel·ligent i disciplinat, que administri els recursos públics amb responsabilitat i que consensuï les grans línies estratègiques de la seva acció amb els agents empresarials i socials del país.
Han passat 44 anys des del retorn del president Josep Tarradellas i del restabliment de la Generalitat. 44 anys! Ja és hora que assumim i valorem el nostre autogovern i totes les enormes possibilitats que –en el marc de l’Espanya constitucional i de la Unió Europea- tenim al nostre abast per fer de Catalunya un espai exemplar de democràcia, convivència i progrés.
Salvador Illa és, per formació i herència política, un “tarradellista”. Aquest 14-F és, malgrat totes les dificultats, el moment de retrobar i de reprendre el fil perdut de la història de Catalunya.
També per afermar i garantir la supervivència de la llengua catalana, que els independentistes han aconseguit convertir en un instrument identitari de confrontació i exclusió i que, per això mateix, ha esdevingut antipàtica per a tots aquells que, amb molt de gust, estarien d’acord en aprendre-la i parlar-la, sense sectarisme ètnic ni imposicions autoritàries. Hi ha una altra Catalunya possible i aquesta passa perquè aquest 14-F, Salvador Illa guanyi nítidament les eleccions.